núm.73 – 05 || jo, en la psique, hi crec molt poc | María-Milagros Rivera Garretas

05 ||  jo, en la psique, hi crec molt poc

| MARÍA-MILAGROS RIVERA GARRETAS

cosLa paraula laica, laic, deriva dels grec laikh, laikoσ, que a la vegada procedeix de laoσ, que significa gent, gent corrent. I ho significa en contrast amb el clergat, suggerint una divisió del món en dos tipus de criatures humanes, dos tipus veïns però autònoms, a la manera de les identitats: como si existís una identitat anomenada gent i una altra anomenada clergat. És un contrast nascut d’una manera patriarcal històrica d’organitzar el món, i la cultura occidental masculina s’ha recolzat molt en aquesta separació entre la gent i el clergat, expressant-la amb artificis molt diversos al llarg del temps, mentre ha existit el patriarcat.[1] A les dones, en canvi, la separació entre gent i clergat és una separació que ens repugna, malgrat que moltes vegades acabem fent servir el llenguatge de moda, sigui polític, religiós, antropològic, psicològic, etc., que insisteix a mantenir la separació, i l’emprem senzillament perquè està de moda. Sobre la repugnància femenina a separar la gent corrent de l’administració de la vida de l’esperit, recordo, d’una carta de 1966 de María Zambrano a Reyna Rivas escrita des de La Pièce una mica aïrada, un paràgraf en el qual diu: “Te quiero, sí, aclarar que yo no he confundido una enfermedad física con una psíquica. No podría además, pues yo en la psique creo muy poco. No es ella la culpable de nada, pues que sirve cuando bien la mandan. La idea o presupuesto de la autonomía de la psique es uno de los elementos que quería disipar en el estudio sobre los sueños y el tiempo. En realidad, en verdad, a lo largo de toda mi pobre obra lo he ido haciendo”.[2] És molt interessant aquesta actitud de María Zambrano d’incredulitat en la psique, perquè ella va escriure molt sobre l’ànima. Penso que en parlar de la psique, María es refereix precisament al negoci del clergat i d’altres funcionaris, un negoci consistent a sostenir l’autonomia de la psique, precisament perquè la psique no és autònoma i necessita que la sostinguin.

Les dones sabem que l’ànima se sosté per la matèria o cos que l’alberga. Per això ens repugna la separació entre gent corrent (o laïcat) i clergat. Les dones coneixem la cultura del naixement i sabem que el cos humà és un i indivisible, excepte en el pensament abstracte. En realitat, la divisió entre clergat i gent corrent o laica és una divisió que fonamenta una idea masculina de poder, que entén que el poder és, sobretot, poder sobre els cossos, i s’exerceix mitjançant el domini de la psique per part dels funcionaris especializats en això, un grup dels quals és el clergat. Varen ser homes els que varen inventar això de “divideix i venceràs”. Una dona sap que el cos és un i és un do, un do de la mare, no una instància de poder.

Una part del feminisme de la zona occidental del món s’ha oposat a la divisió entre clergat i laïcat. Ho ha fet deixant de reconèixer autoritat al clergat per, d’aquesta manera, prescindir del poder que exerceix sobre els cossos. Una altra part del feminisme ha reivindicat i reivindica el sacerdoci femení i la participació de les dones en l’estatut clerical. Són dues opcions distintes entre si però, en la meva opinió, no contraposades. Penso que és molt important no contraposar aquestes dues opcions (i ho diu una que no aspira en absolut al sacerdoci) perquè, quan una dona deixa que el que les dones fem sigui encaixat en les antinòmies del pensament binari, un pensament típicament patriarcal, aleshores la política femenina se li escapa de les mans i, a més, dilapida la pròpia intel·ligència pel camí.

Com s’explica que no siguin oposades dues opcions que ho semblen? L’explicació és que les dones sabem que en la gent, hi és tot: hi són totes les parts que, orgànicament organitzades o que aspiren a estar-ho, constitueixen un cos humà. Ho sabem perquè tenim amb el cos humà una familiaritat molt gran, nascuda de la freqüentació. I aspirem poc, en general, a dominar els cossos. És veritat que el pensament binari i les seves antinòmies ens porten a vegades a equívocs i, per la força de la repetició, des que anem a l’escola, que el món està fet de forces contràries, aquesta manera de raonar se’ns imprimeix al cap i se’ns escapen testimonis de la llibertat femenina, però només a vegades. Recordo, per exemple, fa trenta anys, Victòria Sau que ens advertia en un acte feminista del perill de les falses alternatives: hi ha moltes oposicions binàries que ni tan sols ho són, perquè són falses alternatives, com aquesta de la qual estic parlant, introduïda pel cristianisme.

Dona cartell, esquena

-

Abans del cristianisme, en les religions mediterrànies prepatriarcals, l’administració del principal misteri d’aquesta religió –la Trinitat– no necessitava del clergat, perquè la trinitat era una trinitat femenina, composta per les tres mares (que ha estudiat Esther Borrell en el llibre Les tres mares):[3] l’àvia, la mare i la filla. La trinitat cristiana va necessitar del clergat perquè és un embolic, un embolic que tapa, amb el discurs teològic, la veritat de la generació humana, que és molt senzilla dita en llengua materna. El clergat s’encarrega de sostenir el discurs, atesa la fragilitat intrínseca dels discursos, intrínseca fragilitat perquè en el discurs les paraules i les coses coincideixen només en part.

Penso que les feministes que reivindiquen o simplement desitgen el sacerdoci femení segueixen la tradició femenina prepatriarcal, una tradició que sap que els misteris de la vida i de l’ésser són cosa de dones. Elles volen estar en contacte amb aquests misteris, amb aquests secrets. Com si sabessin (o perquè saben) que una de les genialitats del cristianisme ha estat la d’absorbir gran part de l’ordre simbòlic de la mare.[4] El risc està a deixar-se portar sense voler al règim patriarcal de la jerarquia cristiana, de l’anomenat cristianisme eclesiàstic.

-

-

Perquè la pròpia teologia cristiana els deu molt, a les dones prepatriarcals. Els deu la mateixa concepció de Déu. En el cristianisme, que insisteix a ser monoteista però ho és amb prou feines, conviuen dues idees de Déu. Una, potser l’original, és la idea de Déu amor, interior a l’ésser humà. L’altra, la de l’Església de Roma i les que la van seguir a partir de la Reforma, és la idea de Déu pare totpoderós, creador, etern i extern a l’ésser humà. Vàrem veure aquestes dues idees de Déu desplegades en la performance que es va fer entorn a Benet XVI durant la dedicació de l’església de la Sagrada Família de Barcelona, el novembre del 2010, quan unes dones, em sembla que del monestir benedictí Sant Pere de les Puel·les, varen sortir a lliurar la seva ofrena de tovalles i a netejar els excessos de l’aspersió per part dels bisbes dels sants olis. La primera idea de Déu, la del Déu interior, la del Déu amor, coincideix amb la Gran Mare, ara innominada i innombrable, sacrificada al monoteisme masculí. Coincideix amb ella perquè la mare, cada mare concreta i personal, és la primera escola d’amor, l’escola en la qual s’aprèn a parlar en una relació de gran intimitat. És també la dels cristianismes no jeràrquics com el cristianisme gnòstic dels primers segles de la nostra era o la religió càtara fins que va ser desarticulada per una croada (de França del nord i aliada amb el papat) el segle XIII; o la de la teologia en llengua materna.[5] La segona idea de Déu, la del Déu pare totpoderós, extern a l’ésser humà, és la de l’Església: la de Roma, primer, i de les altres esglésies jeràrquiques cristianes, després. L’Església és la institució que administra la relació amb aquest Déu desconegut, aliè i poderós. Aquesta idea de Déu justifica l’existència i utilitat de la jerarquia eclesiàstica, sempre masculina malgrat que hi hagi sacerdotesses o papesses. L’administració d’aquesta relació és el fonament del poder de l’Església.

-

-

La feminista laica d’avui no ho és (penso) a la manera masculina dels segles XIX i XX, que va ser fonamentalment nihilista, sinó lliurement. No necessita del clergat i no li reconeix autoritat perquè ella administra el seu cos sencer, sola o en relació amb l’altra, com quan vàrem dir “El meu cos és meu.” Possiblement sap que el Déu de les dones existeix i és Déu. I està dins d’ella, perquè és l’Amor, el Déu interior. És a dir, sap que existeix l’universal com a mediació i que l’universal com a mediació és sexuat, com va mostrar Luce Irigaray. Déu és un universal com a mediació, sexuat en femení i no necessita del clergat.[6]

——

[1] MURARO, Luisa. “Salti di gioia”. A: Via Dogana. Rivista di politica, 23 (1995) 3. Librería de mujeres de Milán. El final del patriarcado. Ha ocurrido, y no por casualidad,  La cultura patas arriba. Selecció de la revista Sottosopra (1973-1996), trad. de María-Milagros Rivera Garretas, Madrid: horas y Horas, 2006, 185-225.

[2] ZAMBRANO, María – RIVAS, Reyna. Epistolario [1960-1989], Caracas: Monte Ávila, 2004, 151.

[3] BORRELL, Esther. Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans. Lleida: Pagès, 2006.

[4] MURARO, Luisa. El orden simbólico de la madre, trad. de B. Albertini, M. Bofill i M.-M. Rivera. Madrid: horas y Horas, 1994.

[5] MURARO, Luisa. El Dios de las mujeres, trad. de María-Milagros Rivera Garretas. Madrid: horas y Horas, 2006.

[6] He tocat aquesta qüestió en El signo de la libertad femenina hace historia de las mujeres. (en publicació)

Caladona Publicació Feminista NÚMERO 73 | JUNY 2011

Llicència de Creative Commons

Publicació Feminista Ca la Dona. Aquesta obra està sota una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons (BY-NC-ND): No es permet un ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades.

Log in with your credentials

Forgot your details?