núm.73 – 13 || fonamentalisme catòlic: la llibertat de la dona a portada | Carla Cotti

13 ||  fonamentalisme catòlic: la llibertat de la dona a portada

| CARLA COTTI

Segons alguns especialistes, el debat de si existeix o no un “fonamentalisme catòlic” segueix obert. Les feministes no en tenim dubtes: el fonamentalisme catòlic existeix i incideix en la pell de les dones. Els primers estudis sobre les dones giren al voltant del tema de la caça de bruixes i hi reconeixen la primera representació simbòlicament i històrica més viva del control patriarcal sobre la sexualitat, el cos i la lliure consciència femenina a través de l’autoritat religiosa. Aquesta reflexió uneix el pensament de les feministes europees i americanes que situen la pertinença d’aquest concepte tant a l’edat mitjana catòlica com en l’àmbit protestant.

Intentem seguir-ne l’evolució. El terme fonamentalisme es troba en el marc de la cultura protestant amb relació a la interpretació literal de la Bíblia, com a criteri per a la censura i guia moral en la cultura i en la ciència. En la segona meitat del segle XX, s’aplica a aquells sectors de la galàxia religiosa islàmica que volen fer valer la xaria com a llei d’estat. Es recupera en les últimes dècades, per part dels teòrics del “xoc de cultures” (amb referència a l’enfrontament de món catòlic i islàmic). Així que no hi ha dubte respecte a la tendència de l’Església a imposar la pròpia doctrina erga omnes, com a llei. Com més ens acostem geogràficament al Vaticà, el fenomen es fa més recognoscible. A Roma, la cúpula de Sant Pere projecta la seva ombra sinistra damunt del Parlament.

En el cas italià podríem parlar més aviat d’integralisme, terme ja utilitzat en la història per definir la resistència catòlica a la unificació liberal del país, durant el pontificat de Pius IX. En una època en la qual la biopolítica és un tema d’actualitat en el debat polític, el control sobre el cos femení, la sexualitat, la vida i la mort són qüestions urgents i d’importància crucial. A Itàlia això coincideix amb la disgregació del sistema polític anomenat Segona República, és a dir, la fi del sistema polític organitzat pel partit democristià, després de la Segona Guerra Mundial. Es tractava del partit Democràcia Cristiana, partit de la majoria i catalitzador de consens popular, mediador entre les doctrines vaticanes i la producció legislativa en contínua dialèctica i en oposició amb el Partit Comunista, encara capaç d’exercir força política, en aquells temps. Amb la caiguda de Democràcia Cristiana el 1994, l’Església perd la seva eina d’intervenció en el debat polític. La Conferència dels Bisbes italians, en veure’n la influència política amenaçada (per la caiguda de Democràcia Cristiana), comença a intervenir de forma descaradament explícita en el debat polític. Un dels objectius de l’enèrgica activitat política dels bisbes italians és el control de la llibertat femenina, per descomptat. A més, l’Església havia sofert cops per part de moviments feministes i desviacionistes radicals dels setanta (el 1970 l’aprovació de la llei sobre el divorci; el 1975 la reforma del dret de família en sentit igualitari; el 1978 l’aprovació de la llei sobre l’avortament; el 1974 i el 1981 el desastre per a l’Església, ja que fracassa en l’intent d’abrogar aquestes lleis). Així que l’Església es posa agressiva. Vegem-ne alguns exemples.

-

-

RU-486. El cas italià

L’oposició de l’Església italiana al subministrament de la píndola abortiva és contínua. Set anys de batalla, del 2002 al 2009, perquè l’RU-486 vingui inclosa en la Gazzetta Ufficiale (BOE). L’Església respon amb una campanya massiva de condemna a aquesta pràctica, fins al punt que dos presidents de dues comunitats regionals, pertanyents a la Lliga Nord ―el partit més tradicionalista i xenòfob― decideixen prohibir la circulació de l’RU-486. S’hi afegeix, també, la idea de la Llombardia d’aplicar als embrions avortats la llei de sepultura dels fetus (per pressió del moviment integralista catòlic Comunió i Alliberament). El veritable punt conflictiu està a fer banal l’avortament: després de subministrar l’RU-486, a l’hospital, una dona pot decidir anar-se’n a casa. És la prova que l’avortament és realment autogestionat per la dona, fora del control social, clínic i moral, i és viscut en una dimensió autònoma, pròpia, després d’anys de pràctiques clandestines i d’autorització mèdica prèvia.

Unió homosexual

Un altre front obert és el de la lluita per als drets civils de persones i associacions gais, lèsbiques, bisexuals, trans o queer. L’Església es bat per a la perpetuació de la discriminació de milers de ciutadanes i ciutadans. No només el matrimoni homosexual resulta impossible; nega qualsevol tipus de reconeixement civil i administratiu a les parelles de fet homosexuals i heterosexuals.

Les hipòtesis de regulació legislativa sorgeixen el 1986. El 2004 es realitzen els PACS (pacte civil de solidarité, model francès), el 2007 es parla de DI.CO (drets de convivents), després del CUS (contractes d’unions solidàries): tots són projectes que no veuen la llum a causa de l’oposició de la dreta i la debilitat de l’esquerra, la qual té un component catòlic que li fa xantatge. Els teodem (teòlegs democràtics) són l’ala catòlica d’estricta observança vaticana, en l’àmbit de centreesquerra, guiada per un metgessa de l’Opus Dei que ha arribat a suprimir un projecte de llei contra l’homofòbia que hagués obert el camí a unions gais i adopcions per part de parelles homosexuals. El 2008, durant el govern de centredreta es presenta un altre projecte: DI.DO.RE (drets i deures de reciprocitat dels convivents), mai va arribar al Parlament. Aquesta seqüència de sigles i projectes de llei (cadascun més prudent i ambigu que l’anterior) faria gràcia si no fos perquè nega, una vegada més, els drets elementals del col·lectiu GLTBQ. De la mateixa manera que les dones, la resta de subjectes que fugen del patriarcat i la divisió social que es basa en el sexe s’han de controlar, “normalitzar” o ofegar, ja que són un perill per a la família “natural” constituïda per vincle matrimonial.

Com responen les feministes

El feminisme italià és una realitat complexa i articulada, tant en els moments de visibilitat en el debat públic, com en els moments en què està més recollit. A part d’alguns casos del feminisme de la diferència, que s’ha acostat ―en certs aspectes― a posicions catòliques, existeix des de sempre un corrent anticlerical que ha travessat totes les mobilitzacions feministes i homosexuals italianes. Per donar-li veu, el 2005 neix el grup Facciamo Breccia (obrim una bretxa, en memòria de la que es va fer el 1870 a les muralles romanes, quan se sostreu Roma al regne papal). Aquest col·lectiu escriu: les conseqüències més dures de la invasió del fonamentalisme catòlic en la política i en totes les dimensions de la vida privada dels ciutadans, les pateixen les dones, els grups homosexuals i qui tria l’exentricitat i l’alternativa. Es passa factura al fonamentalisme catòlic i se’l responsabilitza de la producció de l’odi social cap als subjectes no normalitzats. Després de més de 5 anys, aquestes dones i grups de gais, lesbianes, transexuales, bisexuals i queers segueixen lluitant a Roma.

http://www.facciamobreccia.org/

Caladona Publicació Feminista NÚMERO 73 | JUNY 2011

Llicència de Creative Commons

Publicació Feminista Ca la Dona. Aquesta obra està sota una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons (BY-NC-ND): No es permet un ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades.

Log in with your credentials

Forgot your details?