núm.74 – 17 || després d’un any de la llei de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs, altrament dita llei d’avortament (ni lliure, ni gratuït)

Betlem Cañizar Bel

Membre de la campanya pel “Dret a lAvortament Lliure i Gratuït”

Simpatitzant de la Xarxa de Dones per a la Salut, entre tantes altres coses

Després d’un any de la Llei de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs, altrament dita llei d’avortament (ni lliure, ni gratuït)

P1260383Tal dia com avui farà un any (i escaig, per ser sinceres). La Llei de SSiR i IVE ja s’està aplicant.

Quina és la realitat per a les dones que volem avortar? I quina és la realitat dels drets sexuals i reproductius?

La campanya pel “Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït” i la Xarxa de Dones per a la Salut vam celebrar, el 27 de setembre passat, unes jornades de balanç de la nova llei. Tot i que foren més descriptives que avaluadores, serviren per posar en comú quina és la realitat actual de l’avortament, amb intervencions sobre l’objecció de consciència, els mètodes d’avortament, l’anticoncepció o l’educació sexual i afectiva[1].

Com que la majoria de les persones que llegireu això ja sabeu de memòria els objectius de la campanya, es poden resumir en el lema feminista llatinoamericà “les dones decidim, la societat dóna suport, l’estat garanteix”. I l’Església a mi no em diu res (faltaria més).

La realitat és ben bé una altra.

Durant les primeres 14 setmanes de gestació, les dones decidim. Però per molt parlat, sentit i decidit que ho tinguem, cal anar a l’equip d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) de la nostra zona[2], ser atesa i avaluada, rebre un sobre tancat amb informació sobre les ajudes a l’embaràs i sobre el procediment d’avortament[3] i, des d’aquesta data, esperar “tres dies de reflexió” per tal de poder avortar… en una clínica privada acreditada per a la interrupció de l’embaràs[4], pagant nosaltres. Però no desesperem: uns sis mesos després, i prèvia paperassa, ens retornaran els diners que vam avançar (uns 400 euros). I si no els podem avançar, sempre ens queda l’opció de fer un tràmit més i anar a l’associació Salut i Família, que té un conveni amb la Generalitat de Catalunya per subvencionar avortaments a dones que ho necessitin (tot i que els requisits per ser considerada persona amb necessitats no són del tot clars). Properament serà possible avortar sense pagar a les dues úniques clíniques privades que tindran concert amb la Generalitat: ARA i Casanova, totes dues a Barcelona. I per què no ho puc fer a la pública, al meu hospital de referència? És un misteri. Ni tan sols hi ha dades públiques de quins hospitals en fan i quins no (encara no ho he aconseguit entendre: per l’objecció de consciència? Perquè avortar és tabú i secret?)

Respecte al mètode per avortar, si estem de fins a 7 setmanes tenim el dret a ser informades i escollir el mètode d’interrupció de la gestació que preferim: aspiració o amb fàrmacs. A partir de la vuitena setmana, el farmacològic ja no és viable.

Cal dir que l’aspiració és innòcua per a la salut, i un mètode molt senzill que ens podrien practicar a la pròpia consulta de medicina primària (això sempre que la interrupció de l’embaràs fos curricular a la carrera de Medicina o Infermeria i s’aprengués a practicar-la, o es fessin cursets, que no és el cas, de moment). Si recordeu, l’any 85, durant les Jornades Estatals 10 Anys de Feminismes, celebrades a les Llars Mundet de Barcelona, es van practicar dues IVE amb aquest mètode, per demostrar la seva senzillesa (no ho confongueu amb el raspat, que és més agressiu)[5].

Sembla, però, que l’avortament farmacològic s’està promovent força. Segur que les farmacèutiques hi deuen tenir quelcom a veure. A favor seu, hem de dir que aquest mètode permet tenir l’avortament induït com si fos un de natural: a casa, amb pèrdues progressives de sang i amb seguiment mèdic. De fet, si tens la sort de pertànyer a la zona d’influència dels ASSIR que entren dins un programa pilot d’IVE farmacològica (Barcelona-Manso, Cerdanyola del Vallès, Vilanova i la Geltrú-Garraf, Mataró, Vic o Badalona), podràs estalviar-te el protocol i avortar amb fàrmacs, i gratuïtament, i a la pública. Això sí, aleshores no pots escollir l’aspiració.

Fins a les 22 setmanes el panorama ja canvia. Aquí és quan la pública comença a practicar alguns avortaments (és clar, com que ja no és “per decisió” de les dones…) Segons la llei, es pot avortar en cas de risc greu per a la salut de les mares o el fetus. Per tant, es pot avortar acreditant aquest supòsit a través d’un informe mèdic d’una persona diferent de la que et practicarà la interrupció de la gestació.

I a partir de les 22 setmanes  podrem avortar en el supòsit de perill vital per al fetus o la mare, i sempre que un comitè clínic certifiqui i permeti la interrupció. Aquest és un dels debats importants amb la nova llei, ja que la composició dels comitès condiciona, complica i retarda inevitablement la possibilitat o no d’avortar. A Catalunya, existeix només un comitè clínic, a l’Hospital Vall d’Hebron.

Com és lògic (perquè sabem el que volem i quan és millor, per a nosaltres, fer-ho) entorn el 60% dels avortaments es produeixen abans de les 8 setmanes de gestació, entorn el 90% abans de les 12, i cap al 98% abans de les 21 setmanes de gestació. Però aquests avortaments que es produeixen més enllà de les 16 setmanes són també els casos més complexos. Ja sigui pel perill vital per a la mare o el nadó, pel tràngol d’interrompre un embaràs que és desitjat, o perquè part de les dones que superen les 14 setmanes són també dones amb situacions personals i socials complicades. I aquests casos seran també els que més dificultats es trobin per avortar.

P1260381wI què n’hem de dir, de l’objecció de consciència? Objectar és un dret que totes les persones tenim, amparat en la Constitució. És una qüestió ètica i de principis. Però no és quelcom que hagi d’afectar els drets de les altres persones. Curiosament, el dret constitucional d’objectar només s’ha recollit en dues lleis: la del servei militar obligatori i la de l’avortament. Però a la llei de SSiR i d’IVE queda ben clar:

*pots objectar a practicar avortaments, però només si estàs directament implicada en la seva pràctica (no si ets informadora, o metgessa de família, per exemple) i si és per motius de consciència.

* només poden objectar les persones, no les institucions.

* el dret a objectar no pot condicionar el dret a avortar. Per tant, tots els centres mèdics han de garantir la pràctica de l’avortament.

Hem de veure encara com es concretarà l’objecció a la sanitat pública i a la concertada (per exemple, en aquells hospitals de la XHUP que depenen de l’Església, com l’Hospital de Sant Pau).

Però la realitat també és que les dones decidim, encara que no ens deixin. Perquè quan una dona decideix avortar, ho fa. Ho fa a casa, en la clandestinitat o en un altre país, si cal. La maternitat és una qüestió massa seriosa per atenir-se a lleis i normatives.

P1260382Per exemple, hi ha una combinació de medicaments per a l’úlcera d’estómac que en dosis determinades són avortius. Podeu visitar el web www.womenonwaves.org per tenir-ne més informació. Autogestió de l’avortament? Hem de dir que aquest mètode s’està utilitzant sobretot en països on l’avortament és penalitzat, i que les dones de Women on Waves en realitzen seguiment mèdic telefònic.

O és que fins a la invenció de les farmacèutiques i les clíniques d’avortament, la interrupció de l’embaràs no existia? O només existia de forma insegura? Sempre ha estat sancionat? Sabem que no. Durant mil·lenis, hi ha hagut bruixes i metgesses qualificades que practicaven avortaments, hi ha hagut infusions d’herbes i mètodes mecànics per avortar. Se’n coneixen a totes les cultures, a tot el món, en totes les èpoques. I això no és idèntic a insegur.

El nostre saber, el control sobre el propi cos i la reproducció ens ha estat expropiat, i aquí continuem.

Continuem i continuarem afirmant: les dones decidim, la societat dóna suport i l’estat garanteix. Volem l’avortament fora del Codi penal i sense sanció social. Avortament lliure i gratuït (sí, també a la pública).

Per ser dones autònomes, el desenvolupament dels drets sexuals i reproductius és elemental. I d’això parla (o hauria de parlar) la primera part de la llei d’avortament. Però només cal llegir la llei per veure que, tot i ser la part inicial, prèvia i fonamental, és la que està menys desenvolupada. Es dediquen 6,5 planes a la IVE; 5,5 al títol preliminar i el preàmbul… i 2 a la salut sexual i reproductiva. Tot i que és el quid de la qüestió, no només per evitar els avortaments, sinó per a bona part de la nostra felicitat. La sexualitat és una font de plaer i de felicitat i la prevenció d’avortaments només s’aconsegueix amb educació feminista i anticoncepció universal.

Des de la Xarxa de Dones per a la Salut i la campanya pel “Dret a l’Avortament” estem treballant també en aquest sentit. El dia 27 de setembre vam presentar el web http://www.xarxadedonesperlasalut.org/edusexafectiva.html. Un petit pas en aquest sentit, amb l’objectiu que si des dels governs l’educació sexual i afectiva no és prioritària (de fet és gairebé inexistent, més enllà de l’ús del preservatiu, la reproducció, la regla i la prevenció de malalties de transmissió sexual), tot i que és obligada per llei, almenys les persones que es dediquen a l’educació tinguin recursos a l’abast. Us recomanem visitar-lo. Hi trobareu llibres, unitats didàctiques, vídeos, contes, associacions… Ara “només” cal fer pressió al Departament d’Educació o Ensenyament (el nom varia segons qui governi —i tornem a imprimir membrets, fulls timbrats, i a gastar milers d’euros en logos—) per tal que sigui un treball prioritari a les escoles i més, des dels 0 anys i fins que ens morim.

Per una sexualitat plena. Visca el sexe, lliure i no subordinat.

———

[1] Vegeu notícia a: http://www.donesenxarxa.cat/un-pas-endavant-el-dia i http://www.laindependent.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=1311%3Aaccedir-a-lavortament-a-la-sanitat-publica-segueix-sent-una-carrera-dobstacles-malgrat-la-llei&catid=153%3Adrets-de-les-dones&Itemid=220&lang=ca

[2] www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir3539/ivecentres2010.pdf

[3] www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir3539/1128dgpa.pdf

[4] www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir3540/ivellistatclin.pdf

[5] http://www.elpais.com/articulo/sociedad/feministas/practican/Barcelona/abortos/ilegales/denunciar/insuficiencia/ley/despenalizacion/elpepisoc/19851103elpepisoc_1/Tes

——

Caladona Publicació Feminista NÚMERO 74 | OCTUBRE 2011 MISCEL·LÀNIA

Llicència de Creative Commons

Publicació Feminista Ca la Dona. Aquesta obra està sota una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons (BY-NC-ND): No es permet un ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades.

Log in with your credentials

Forgot your details?