núm.74 – 09 || el poder té sexe: i els àngels, en tenen de sexe?

tatuajes_de_alas_de_angel_01w09 ||  el poder té sexe: i els àngels, en tenen de sexe?

| SYLVIANNE DAHAN

Tot poder sorgeix d’una relació de desigualtat que certifica i manté mitjançant un grau de violència més o menys greu. Al llarg de la història de les civilitzacions marcades pel patriarcat, el poder dels homes ha estat associat al monopoli de la força física i de les armes, al pillatge i al saqueig, a guerres en què les dones esdevenien víctimes i els seus cossos, botí i fins i tot camp de batalla.

Divideix i venceràs

Ens enfrontem a la desigualtat d’unes relacions socialment construïdes entre homes i dones, basades en l’explotació del treball domèstic de les dones pels seus marits, com a part de la institució del matrimoni i de l’economia familiar. Aquest mode de producció familiar, fonament del sistema patriarcal, no només coexisteix amb el mode de producció capitalista modern, sinó que s’hi combina, jugant un paper decisiu en la reproducció de la força de treball i ampliant-ne la taxa d’explotació (a través de l’existència d’una feina “invisible”, no reconeguda i no remunerada, però absolutament essencial per al funcionament del conjunt de l’economia). Al llarg del seu desenvolupament, el capitalisme ha adoptat, transformat i enfortit l’ordre de la dominació masculina segons les necessitats d’acumulació i d’expansió del sistema, amb uns efectes assoladors sobre els éssers humans i la natura. Per tant, quan abordem la qüestió del poder —i del poder masculí—, estem parlant d’una relació construïda a través dels antagonismes socials que han determinat el desenvolupament històric de la humanitat. Ni estem davant d’una “guerra entre sexes”, ni la relació de desigualtat, d’explotació i d’opressió prové de cap “predisposició natural” de les dones i els homes per a una funció social determinada. Més aviat al contrari: són les diferents funcions —i les relacions de dominació subjacents— allò que conforma unes identitats de gènere destinades a perpetuar aquell statu quo. Quan parlem de poder, tenim doncs en ment un conflicte social o de classe; val a dir, un xoc d’interessos materials diferents.

Apoderament? És aquesta la nostra estratègia?

L’existència d’un poder ens obliga a interrogar-nos sobre la seva legitimitat, les condicions del seu exercici, i també sobre les possibilitats d’un control democràtic per part del col·lectiu sobre el qual s’exerceix. Moltes dones han expressat clarament la voluntat de lluitar per assolir poder dins la societat. Les dones són portadores de nombroses reclamacions, complexes i contradictòries, i és important que ningú pretengui parlar en nom d’elles. Però les dones són plurals i, en general, aquelles que defensen la idea de l’apoderament lluiten de manera individual. Normalment es tracta de dones que han tingut accés a una educació sòlida, d’orígens relativament benestants o que cerquen una mobilitat social ascendent. Però un cop al poder —i en absència de normes de funcionament, d’adhesió prèvia, de participació i de control— tota la lògica de l’opressió es posa automàticament en moviment. Així, es perpetua la creença sobre la incapacitat congènita de les dones d’organitzar-se col·lectivament. El sentiment de culpa i la manca de confiança en si mateixes, heretatge d’una submissió secular, exacerben els conflictes.

Mantenir les dones en la ignorància deliberada i la penúria tecnològica ha estat un dels pilars de l’opressió del poder masculí; una opressió exercida sobre la base d’una enorme violència, sense la qual molts aixecaments, revoltes i lluites de les dones en la història —i en les seves històries personals— haurien reeixit des de fa molt temps. El risc de l’apoderament és que el poder recaigui en mans d’aquelles que tenen determinades habilitats intel·lectuals (expressió oral, accés a mitjans de comunicació…) i creï el poder d’algunes dones a costa de les altres. El moviment feminista lluita per la igualtat. No només la igualtat amb els homes, sinó també entre les dones. El perill és l’establiment d’una jerarquia que esdevingui orgànica dins del col·lectiu. Què passaria aleshores amb la nostra lluita per la igualtat? Què quedaria de la nostra lluita per l’emancipació de totes les dones i perquè esdevinguin plenament subjectes polítics?

L’apoderament és una trampa; ens fa entrar i participar en un sistema que és font permanent d’opressió i violència. No es tracta de copiar o d’imitar els homes, sinó de desmuntar tot un seguit de normes socials obsoletes. No es tracta de prendre el poder als homes, sinó de fer-los comprendre que aquest poder els destrueix a ells també. Es tracta de bastir-nos  amb altres relacions. Relacions basades en la solidaritat i la igualtat, en la justícia social i econòmica. Sobre aquesta base, les dones podrien realment decidir el que els convingués (en matèria d’ocupació, de sexualitat…), i el matrimoni ja no seria necessari o, simplement, esdevindria un pacte entre persones lliures i responsables.

Segons la teoria leninista clàssica, l’estat basat en les relacions capitalistes d’explotació no pot ser simplement ocupat i utilitzat per la classe revolucionària per dur a terme la seva obra d’emancipació. Ben al contrari, aquesta transformació només seria possible esberlant aquesta maquinària burocràtica, destinada a preservar les relacions socials existents sota la vigilància de “destacaments d’homes armats”, i substituint-la per l’autoorganització de les classes oprimides; val a dir, una mena d’estat diferent, que neix amb la vocació de llanguir… i l’èxit del qual es mesura per la capacitat de dissoldre’s en la societat civil, d’esdevenir un mer administrador de les coses en una societat igualitària, i per tant, lliure de la necessitat de cap poder. (El destí de la Revolució d’Octubre confirma, malauradament, aquesta teoria, segellant el fracàs d’un curs oposat al pla original, una tràgica “bifurcació de la història”. Més tard, Gramsci ens va ensenyar la importància de l’hegemonia ideològica i cultural en la preservació de la dominació a través d’acceptar-la socialment.)

dona i poder 4wPodríem dir una cosa semblant pel que fa a l’emancipació de les dones enfront de la dominació patriarcal i les seves institucions. No ens podem apropiar les seves estructures per posar-les al servei de la nostra causa, ni ocupar parcel·les de poder esperant vèncer en una mena d’estratègia d’alliberament gradual. No podem assimilar els mètodes de comandament del patriarcat, els seus costums, el seu autoritarisme, i fer-ne les claus que obrin les portes d’una altra societat. Perquè no estem parlant d’illots de llibertat, sinó de ciutadelles de poder (sobre què o sobre qui?) Així, l’apoderament acaba sent una cooptació que legitima i enforteix el sistema… en contra del procés general d’emancipació de les dones. L’accés d’algunes dones a determinades esferes de poder es produeix en funció de la voluntat dominant dels homes, i sota la condició de no ultrapassar els límits de l’ordre establert. En el marc del sistema patriarcal, el poder femení és una última forma d’alienació i de submissió. De fet, l’apoderament forma part de l’hegemonia cultural de la supremacia masculina i reprodueix, a través d’algunes dones, els trets, tenyits de violència, del mateix patriarcat a l’època del neoliberalisme triomfant: estructures piramidals, relacions jeràrquiques, ofegament de les veus d’altres dones, individualisme… L’apoderament és una mesura defensiva del sistema enfront l’ascens de la lluita per la igualtat; una declinació crepuscular, postmoderna, del patriarcat contra la solidaritat de les dones.

Violències

Vegem-ne un exemple. A hores d’ara, ningú, ni home ni dona, no és capaç d’eliminar els efectes devastadors de la violència dins del matrimoni o del divorci. A Espanya, la llei integral contra la violència de gènere, tot i els seus efectes positius, no resol el problema. Moltes dones segueixen morint assassinades pels seus companys sentimentals. Com acabar amb un fenomen arrelat en la profunditat del patriarcat, de les relacions, els valors i les identitats en què es basa? Resulta senzillament impossible sense combatre frontalment el sistema i tots els seus engranatges.

donai poder 3wFeminitzar el poder? No cal fer esment de les històriques dames de ferro de la política mundial, des de Golda Meir fins a Angela Merkel, passant per Margaret Thatcher. Actualment, a l’Estat espanyol tenim un bon nombre de dones al poder, dones d’esquerres al capdavant de ministeris de gran importància en un govern que es diu “socialista” i és formalment paritari. Tenim, entre altres, una vicepresidenta, ministra d’economia (i fidel a l’ortodòxia neoliberal més estricta) i una ministra “de la guerra” (que, en plena època de rigor pressupostari, s’esforça a mantenir el nivell de despesa militar)… Cal recordar que el Departament d’Igualtat, que disposava del 0,28% dels pressupostos generals, fou eliminat en la recent remodelació del govern. En què ha avançat el nostre projecte d’emancipació?

Deconstrucció i imaginació al poder

Estem davant d’un problema global que requereix la deconstrucció del que hi ha i la construcció d’un altre món a partir d’aliances amb totes i tots els explotats. Perquè, si és evident la necessitat de subratllar l’especificitat de l’opressió que pateixen les dones, no podem combatre eficaçment aquesta opressió de forma aïllada, ignorant totes les altres injustícies —socials, nacionals, ètniques, mediambientals…—, amb les quals s’entrellaça aquesta dominació de gènere. Sortosament, molts homes aspiren també a canviar un sistema elitista masculí, escleròtic i profundament injust. Perquè els homes s’uneixin a nosaltres, cal afirmar clarament que, sobre la base dels principis que les feministes han exposat, desitgem el seu suport. I cal formular sense ambigüitats quin hauria de ser el seu estatut. Només si els homes no s’afirmessin solidaris de les feministes —val a dir, solidaris dels projectes democràtics igualitaris, de la lluita contra les violències masclistes, dels projectes de societat que plantegen la subversió de les relacions de poder entre els sexes al bell mig de l’acció política— podríem denunciar la voluntat explícita de mantenir abusos i privilegis contra les aspiracions de les dones.

Aliances necessàries

No pot haver-hi una jerarquia d’opressions. Hem de construir solidaritats creuades per tal d’unificar tots els explotats i explotades, tots els oprimits i oprimides. Hem d’aclarir els vincles entre sexualitat, violència contra la dona i política; posar de relleu els mecanismes i la funció de la subjugació de les dones en el control de la reproducció humana; afrontar el greu problema de la prostitució i del comerç de dones i infants, com el tot o part del cos humà. Ens hem d’ocupar de les noves divisions del treball, de la feminització de la pobresa, de l’alteració de les estructures familiars… Concretament, haurem de copsar l’impacte  de la construcció europea —i, més enllà, de la globalització de l’economia mundial— pel que fa a l’evolució de les relacions de poder entre els sexes.

dona i poder 5wEn un món que, empès per la dinàmica irrefrenable del profit capitalista, camina cap a una catàstrofe climàtica, ens correspon posar de relleu la crítica ecofeminista del sistema i proposar noves lògiques de desenvolupament humà. Ha arribat l’hora d’una presa de consciència de l’abast de la violència simbòlica, d’un qüestionament conceptual de la noció de dret humà, de la feminització del llenguatge i de la crítica feminista del llenguatge…

Lluny de promoure qualsevol mena d’exclusió o d’aïllament, el feminisme ha d’assumir i reivindicar el paper polític com a moviment portador d’un projecte d’avenç històric dels drets i potencialitats de les persones i de la democràcia. Hem de crear les condicions per a una defensa pràctica dels drets de les dones i una apropiació de la seva paraula i la seva vida (sense la qual no hi hauria legitimitat feminista), però sense substituir-les, sense arrogar-nos el dret de parlar en el seu nom al marge d’una activitat real, de xarxes vives de col·laboració i de les competències adquirides a través d’aquests vincles. Vet aquí alguns elements de resposta. I hem de lluitar per no reproduir la dominació en cap àmbit de les nostres relacions, perquè això significa la reproducció d’un estatut d’explotació. La majoria dels comportaments quotidians que reforcen aquesta explotació es transmeten tant en la intimitat de la família com a través de l’entorn social. El poder de les dones només pot ser un moviment autònom, crític, ampli i unitari, en què cada dona ha de trobar el seu lloc. Un moviment que defensi els valors humans relacionats amb el benestar de totes i tots, i no pas les pulsions destructives del patriarcat i del capitalisme, que ens porten a l’esclavatge i la barbàrie.

Com deia William Shakespeare: “Els que exerceixen el poder ho fan només per encàrrec. No fan res per amor.” Unes paraules a les quals, com un ressò, responia la veu de Benjamin Constant: “Que les autoritats es limitin a actuar amb justícia; pel que fa a la felicitat, ja ens en encarreguem nosaltres mateixos.”

Caladona Publicació Feminista NÚMERO 74 | OCTUBRE 2011 MISCEL·LÀNIA

Llicència de Creative Commons

Publicació Feminista Ca la Dona. Aquesta obra està sota una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons (BY-NC-ND): No es permet un ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades.

Log in with your credentials

Forgot your details?