núm.74 – 15 || sobre l’heteronormativitat com a eix de poder: reflexions sorgides de l’escola feminista d’estiu 2011

Sobre l’heteronormativitat[1] com a eix de poder

Reflexions sorgides de l’Escola Feminista d’Estiu 2011

Bàrbara Ramajo Garcia

Kings Calendar 1998008L’Escola Feminista d’Estiu 2011 (EFE 11) ha estat un laboratori d’experiències compartides. Ha estat la posta en comú de la voluntat d’enriquir-nos mútuament amb les diferències des d’on parteixen les nostres vivències i les nostres reflexions polítiques. Des de les dissidències/coincidències, hem explorat els temes proposats (que ja de per si eren prou abstractes[2]) atansant-nos cadascuna des de la nostra vorera, expressant allò que més ens inquieta, preocupa, coneixem o desconeixem, per debatre plegades durant hora i mitja, per tal de posar en comú allò pensat/expressat amb allò que altres grups han pensat/expressat/somniat.

L’EFE ha estat una experiència que per algunes és insuficient i superficial, per d’altres és molt intensa i tremendament aprofitada, per algunes és esclaridora, per d’altres és confosa…, i tot i que en l’aspecte teòric, les expectatives de cadascuna es veuen més o menys assolides, en la vivència hi ha un canvi important que sorgeix de l’experiència, un any més, de posar a circular entre totes la voluntat de saber, en un cos a cos, de manera horitzontal i engrescadora.

Des del meu punt de vista, podria dir-se que l’EFE serveix per contaminar-nos, les unes a les altres, en tant que funciona com un mirall. Reconeix la voluntat de mirar més enllà de la primera imatge, i interrogar, des d’aquesta pluralitat de sensacions que s’emmarca com a símptoma del pols vital multisignificador/multicomponible dels feminismes: qui som, què volem, com ens mostrem, què pensem, què diem, què patim, què gaudim, què proposem, què somniem, com ens relacionem, com operem des de posicions de poder/no poder, com operen els poders des de NosAltres[3]… Una mar d’interrogants per a una mar de feminismes que queden ben lluny del “mirall mirallet màgic, digues qui és la més feminista de totes”.

D’aquesta mar d’interrogants, en aquest article, vull exposar algunes de les meves incerteses radicals que van sorgir del primer debat de l’EFE 11, en qüestionar col·lectivament les heteronormativitats i parar atenció al reduccionisme amb el qual es respon a aquest concepte des d’algunes voreres del feminisme i altres agències polítiques.

Feminismes clàssics/essencialistes versus queer/trans/post/construccionistes

Les trajectòries dels gèneres proposades pel debat van arrencar, intencionadament, des de Margaret Mead, antropòloga que amb la seva feina “científica”[4] va posar de relleu la no correspondència “natural” entre sexe/gènere/desig.  No es va començar des de John Money, tot i que, contextualment, Money havia estat influenciat per un construccionisme promulgat des dels moviments socials que lluitaven per l’alliberament de les dones[5]. Per tant, a pesar que Money potser va ser el primer d’utilitzar clínicament la paraula gènere, la va aplicar a un concepte que ja existia, com a mínim, des que el 1949 Simone de Beauvoir va escriure el cèlebre pensament “No es neix dona: s’arriba a ser-ho.”[6]

De manera que reivindicar una genealogia sustentada en les resistències i no en les tecnologies mèdiques dels poders, tal i com sovint des d’alguns feminismes es tendeix a fer[7], des del meu punt de vista, genera una contestació (re)situada que reforça les agències polítiques i afebleix els discursos de dominació tecnomèdics, perquè no reconeix a aquests poders/sabers els mèrits que pertoquen als feminismes com a moviments socials.

Potser alguna no troba que aquest punt d’ignició construccionista sigui prou important, però, al meu parer, deixa al descobert el fet que el construccionisme és un estil de fer/pensar/proposar de molta pluralitat i llarga genealogia[8], construït des d’un ventall de disciplines acadèmiques, així com des d’un ventall d’agències polítiques, i entre aquestes, molt especialment els feminismes.

Si fem una ullada a les trajectòries dels gèneres i les sexualitats, proposades per l’EFE 11, és difícil d’entendre aquesta reiteració a binomitzar, enganxant la desprestigiada etiqueta d’essencialista (a saber) a una altra no menys estranya etiqueta reduccionista que concentra la pluralitat de les genealogies feministes en quelcom tan colonitzador, inexacte i monocromàtic, com és uniformar els feminismes sota l’apel·latiu  de feminismes clàssics. I així contraposar-lo (amb una lògica dualista de la qual es veu la necessitat d’escapar) als “nous”[9] feminismes emergents (queer/trans/post) auto(re)presentats “essencialment” com a construccionistes.

Una té la impressió, compartida, que allò que es planteja com a feminismes clàssics té la voluntat de presentar una imatge fotogràfica d’un sol tipus de feminisme, atrapat a la teranyina del temps passat, amb un discurs caducat per l’evolució progressista de la modernitat més post. Aquesta proposta estaticista, penso jo, obeeix més a una fantasia requerida per poder actuar per contraposició (una vegada més binomial) que tira de la lògica estructuralista per plantejar dualitats que s’hi oposen (feminisme/postqueertrans, clàssic/modern, essencialisme/construccionisme) i es (re)construeixen cadascuna en la seva banda binomial (feminisme clàssic essencialista / postqueertrans modern construccionista).

Aquesta contraposició, no només (re)situa interessadament a una banda i una altra del binomi, atrapant els feminismes (amb tota la seva pluralitat i esdevenirs) a la teranyina del present, sinó que modifica genèticament les genealogies feministes i lesbianes, mitjançant operacions de poder exercides des de la contestació, per exemple en el moment d’importar genealogies que obliden la riquesa històrica de les existències locals.

Al debat d’heteronormativitats, va sorgir la necessitat de qüestionar la tendència a centrar les genealogies sempre en experiències que vénen de fora, construïdes amb un epicentre anglosaxó[10], cosa que dóna per vàlida una única trajectòria ontològica que fagocita les realitats històriques i plurals locals, fins a fer-les desaparèixer en un oblit històric que actua com si mai haguessin existit.

Exemples d’aquest reset genealògic, en tenim a les pròpies experiències lesbianofeministes de Barcelona, on al llarg del temps, la nit ha omplert els bars de lesbianes de butch/fem, (auto)anomenades als principis dels 90 com a butch, boyz, drag kings, segons el grau de masculinitat expressada; o segons el de feminitat, com a fem, lipstick.

Alguna pensarà que aquesta terminologia és un fet que llavors no es donava, però a principis dels 90 Barcelona estava minada de dykes d’arreu del món[11], algunes de pas i d’altres vivint-hi. També estava minada de lesbianes locals que vàrem viatjar a d’altres ciutats, de forma que podria dir-se que sempre hi ha hagut/hi ha/hi haurà una bidireccionalitat de les influències, contextualitzacions i trajectòries genealògiques.

La nosta illa 1996015wBarcelona,  al llarg de la història i en concret als anys 90,  ha estat un escenari d’experiències  butch/fem dutes  des de llocs com La Nostra Illa[12], on mensualment i durant algun temps es promocionava a l’ambient Sexilla[13] (imatge 2). D’altra banda Fes-lu (Festivitats Lúdiques)[14], el 1997 organitza a Zeleste una de les seves festes amb diverses performances, on s’incloïa un striptease i un (possiblement dels primers) concurs de drag kings. És a dir, la Barcelona lesbiana dels 90 ja produïa performances i festes amb la voluntat política de transgredir, qüestionar els gèneres/sexualitats per canviar el món, molt similars a les que tenen lloc actualment.

Kings Calendar 1998009wTot i seguir aquest principi de bidireccionalitat en temps encara no globalitzats tecnològicament, les influències també eren compartides a causa del tràfic d’experiències vitals/polítiques/lúdiques d’aquelles que migràvem a espais d’habitabilitat social. Sigui en l’àmbit rural/urbà, sigui en l’àmbit nacional, estatal, o internacional, aquestes mobilitats vitals/culturals contagiaven mútuament, de forma que tenim exemples com el de Laura Ojer, que deixa Barcelona per viure a Londres, el 1998, i és portada i inspiració d’un dels primers calendaris kings londinencs (imatge 1 i 3), també molt similar als que hi ha actualment. És a dir, als anys 90, l’ambient de Barcelona aprenia d’altres cultures lesbianes, i altres cultures lesbianes aprenien de les de Barcelona.

Aquestes vivències bidireccionals, majoritàriament, estaven vinculades a les lesbianes i, molt escassament, es relacionaven amb la paraula/concepte queer. Així que a vegades es fan genealogies que ignoren les resistències que impedeixen auto(re)presentar-se com allò modern/nou/diferent i, alhora, s’apropien de les experiències testimonials de fets passats a deslesbianitzar fets/persones per reqüerificar-les. Per tant, des dels feminismes de l’EFE 11 vam tenir/tenim l’oportunitat de dir “no és això, companyes, no és això…”, ja que és de justícia traçar genealogies que reconeguin contextualment qui hi ha abans, qui hi ha al costat, i quina relació justa hi ha amb aquella nova trajectòria que s’està traçant. És de justícia no etiquetar amb lògiques dualistes en nom de la no etiqueta i el no binarisme. És de justícia deixar de posar l’èmfasi a legitimar les polítiques particulars i exposar, entre totes, com operen els poders mitjançant les seves resistències. Per fer això, cal (re)conèixer-nos des de les voreres feministes, amb crítica dialògica, constructiva i productiva…  En això estem!

——–

[1] “Amb aquesta paraula, ens referim tant a les relacions de poder en clau de gènere, com a les relacions de poder en clau de sexualitat, és a dir, totes aquelles regulacions que (re)produeixen els nostres mons i cossos, tant en l’àmbit cultural i simbòlic, com en la nostra quotidianitat. Heteronormativitats que es presenten, generalment, de forma binària (dones/homes), i que s’inscriuen a la genètica, tant dels patriarcats, com de les heterosexualitats axiomàtiques (no com a identitat/desig/pràctica sexual, sinó com a quelcom considerat “naturalment” imprescindible per al desenvolupament social de la humanitat)” http://www.caladona.org/wp-content/pujats/2011/05/EFE-2011_11.pdf

[2] Des de la comissió organitzadora d’aquesta edició (Carolina Egio, Flavia Limone, Montse Otero, Amanda Gigler, Marta Tudela, Merche Alvira, Neus Roca, Bàrbara Ramajo), ens hem proposat abordar les heteronormativitats d’una forma poc acotada, per tal de donar continuïtat a les inquietuds que van ser plantejades a l’EFE 10 de donar espai al màxim nombre de participants possibles, i per poder (re)trobar-nos i recollir el màxim d’interessos feministes.

[3] Vaig rebre la crítica constructiva (sorprenentment des dels sectors més joves de les participants) de no haver verbalitzat, i per tant, menyspreat el pes fonamental històric i polític que les lesbianes feministes separatistes van tenir/tenen dins la síntesi proposada de les trajectòries dels gèneres i de les sexualitats plantejades pel debat  Agraeixo aquesta puntualització, que em permet veure com de fàcil és exercir el poder si no es donen les dimensions adequades a les narratives, així com a les trajectòries de les sexualitats, en parlar de les dissidències de les lesbianes feministes sense explicar res del lesbianisme feminista radical separatista als debats de sexualitat de finals dels 80, principis dels 90. He emès una edició esbiaixada que esborra de la història narrada el pes específic de les lesbianes feministes radicals separatistes, fins al punt de fer-les desaparèixer de l’escena historicopolítica i del discurs genealògic, simplement pel fet de no nombrar-les.

[4] Desprestigiada i rebatuda per Derek Freeman amb Margaret Mead y Samoa: deshaciendo un mito de la antropología, el 1983, i defensada per altres sectors de l’antropologia “Many of Freeman’s critics argued that he misrepresented Mead’s views and that he ignored changes in Samoan society that had taken place in the period between Meads work in the early 1920s and his own in the 1940s including a greatly increased influence of Christianity. Generally anthropologists have been reluctant to accept Freeman’s critique as a valid.” http://en.wikipedia.org/wiki/Derek_Freeman

[5] “El énfasis de Money en la educación por encima de la naturaleza encajaba a la perfección con el espíritu progresista de la época, sobre todo con el movimiento femenino, cuyos defensores aseguraban que el papel tradicional y social de la mujer no venía biológicamente definido.”

http://www.elmundo.es/salud/2004/572/1084572003.html

[6] Cal recordar que “el existencialismo sigue férreamente en este punto fundamental el enunciado de Fichte «quiero ser lo que seré»” (Valcárcel a http://reocities.com/Athens/Parthenon/8947/beauvoir.htm).

[7] “Para Preciado es muy significativo el hecho de que el concepto de género no apareció en el ámbito de los estudios sociológicos y humanistas, sino asociado a la medicina y a las tecnologías de intervención de la sexualidad.”

http://www.caladona.org/grups/uploads/2011/02/retoricas-de-genero-politicas-de-identidad-b-preciado.pdf

[8] “En lo que denomino la galaxia construccionista, que empieza a estar muy densamente poblada… encontramos el construccionismo social… el constructivismo filosófico…, el constructivismo de la escuela de Palo Alto, el constructivismo de las terapias sistémicas, el constructivismo en la biología del conocimiento… encontramos el construccionismo sociológico… encontramos el constructivismo evolutivo… Es muy difícil encontrar el punto de entronque entre, por ejemplo, el constructivismo en la biología del conocimiento y el construccionismo social.” (Ibañez, 1998)

http://estebanlaso.com/pdfs/constructivismo-construccionismo.pdf

[9] El qualificatiu nou només és aplicable als transfeminismes, ja que tant queer com postfeminismes tenen una trajectòria, estretament recorreguda, de com a mínim 20 anys.

[10] “Según Beatriz Preciado existen tres fuentes fundamentales en la génesis de este movimiento, cada una de ellas asociada a una ciudad específica y determinada por tradiciones culturales y presupuestos políticos diferentes: Shelley Mars y el club BurLEZK (San Francisco), cuyo principal propósito era promover la visualización de experiencias lesbianas en la práctica de la sexualidad en el espacio público; Del La Grace Volcano (Londres), que documenta la evolución estético-política de la cultura lesbiana en los últimos 20 años (de las representaciones teatralizadas de las prácticas butch-fem que conectan con la cultura camp, a las prácticas transgénero); y Diane Torr (Nueva York), muy vinculada a las performances feministas estadounidenses de los años 70 y a la crítica postfeminista de la industria sexual (junto con Annie Sprinkle, una de las fundadoras del grupo PONY-prostitutas de New York), que concibe las propuestas Drag Kings como el fruto de un proceso de aprendizaje político (de toma de conciencia) de los mecanismos a través de los cuales los hombres adquieren autoridad y poder.”

http://www.lesbianlips.es/foros/drag-kings/11117/

[11] Recordem que al març del 91, el grup Lesbianes Feministes de Barcelona i la Comissió de Lesbianes de l’Eix Violeta vam organitzar les Jornades Europees de la ILIS (Servei Internacional d’Informació Lesbiana), a les cotxeres de Sants, i Barcelona era un anar i venir de bollo guiris.

[12] Cor associatiu del lesbianisme/feminisme radical de Barcelona http://www.caladona.org/centredocumentacio/gretel/biografia/illa.html

[13] Nits de S/M, butch/fem, projeccions de pornografia feta i editada per lesbianes, habitació fosca, que mai va funcionar ja que tenia molt més interès qui entrava i sortia que el fet d’entrar-hi…

[14] Grup de lesbianes que van fer política mitjançant festes mensuals on la performance tenia un paper destacat en cadascuna de les convocatòries fetes a un reguer de locals nocturns de Barcelona (Sidecar, Plataforma, Blue, Boa, Tijuana, Zeleste…) durant un bon grapat dels anys de sequera lesbiana barcelonina. I que alhora, al llarg de la mateixa dècada, van ser promotores de La Nostra Illa.

——–

Caladona Publicació Feminista NÚMERO 74 | OCTUBRE 2011 MISCEL·LÀNIA

Llicència de Creative Commons

Publicació Feminista Ca la Dona. Aquesta obra està sota una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons (BY-NC-ND): No es permet un ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades.

Log in with your credentials

Forgot your details?