núm.75 – 06 || seminari hàbitat i gènere. apunts per al debat | BETLEM CAÑIZAR BEL, Ca la Dona

Seminari matinal a Ca la Dona. La diversificació dels usos del temps fa que un matí de divendres pugui ser un bon dia per a una activitat.

I ho va ser. 14 dones, un debat interessant, ganes de compartir. A les dues del migdia encara érem allà. Investigadores, activistes remunerades, jubilades, aturades, remunerades amb horari de tarda, i allò que se’n diu professionals liberals i que no té res a veure amb cap tendència política.

Moltes d’elles amb alguna relació amb l’urbanisme. I potser la meitat, d’origen llatinoamericà.

***

«Hàbitat i gènere». El més interessant (per mi, és evident): vam escapar dels discursos sobre com fer físicament la ciutat des de la perspectiva de gènere. Ho haureu vist en els articles que constitueixen aquesta revista. No és que aquells discursos no siguin interessants, però és la part del treball que és més sabuda i la més fàcil de trobar.

El debat es va centrar, doncs, després d’un moment inicial entorn el feminisme i com les discriminacions es vivien actualment (que si les joves i abans i ara i etcètera) en dos eixos: Participació (coparticipació, legitimació, imaginaris multisituats, i altres “palabrejes” similars); Qüestionament de la dualitat espai públic/espai privat i allò que s’entén com a espais de llibertat des d’una visió eurocentrista.

Recollir ara tot el que s’hi va dir és complex, però trobareu les més de tres hores de debat enregistrades a www.caladona.org/documents. Assenyalo, però, tot seguit els aspectes més detacats.

PARTICIPACIÓ

És una qüestió cabdal per a moltes urbanistes.En part, possiblement, perquè la participació està de moda. Un ajuntament vol fer una plaça. Encarrega un concurs de projectes, un equip tècnic en selecciona quatre, i els sotmet a discussió ciutadana. Prèviament ja ha decidit que allà hi va una plaça dura, que prioritza sobre un altre equipament, i que es carrega un edifici antic d’habitatges per fer un forat en el dens nucli urbà. Per vies postmodemocràtiques es debat sobre la plaça:

debats amb gomets i post-it, i participants seleccionades a sorteig d’entre les que consten al padró. O consells ciutadans formats pel veïnat, molt ben assessorat per sàvies tècniques. I així poder decidir si la plaça té bancs de fusta a l’esquerra o a la dreta, si s’hi conserven els arbres de la zona, o si s’hi posa un parc infantil més amunt o més avall. Si les dinamitzadores del procés són urbanistes feministes, és més possible que la plaça s’intenti adaptar als usos de la diversitat de la vida.

Per exemple, que el parc infantil no estigui ple de bancs de marbre on qualsevol criatura s’obrirà el cap a la mínima caiguda mentre la cuidadora s’ha quedat paralitzada perquè se li ha gebrat el pandero sobre el marbre.

Encara que això és de sentit comú, però com va dir algú, no és el més comú dels sentits.Bé, el que dèiem. Pel debat que vam tenir, la participació és una cosa que preocupa. Com a eina de legitimació del poder no interessa, però, en quina mesura l’estem perpetuant amb la nostra col·laboració? I en quina mesura, amb aquesta mateixa col·laboració, generem transformacions? (quina pregunta més original, oi?). La participació per vies institucionalitzades és una eina de legitimació de les pròpies institucions que es pot aprofitar perquè la ciutat millori, i en aquest sentit, és més interessant, però no és ni satisfactòria, ni suficient.Pel que fa als processos urbans de reivindicació de serveis o habitatge, s’hi va comentar que no es tracta tant de participar, sinó d’exigir el que es considera que pertoca.

Per tot plegat, algunes vam concloure que el que volem és més aviat coparticipació. Coresponsabilitat en les decisions i en la construcció urbana. Perquè la ciutat som totes, la ciutat som nosaltres, i ens l’hem de reapropiar.Participar tampoc significa l’execució dels desitjos. Allà vaig descobrir que el projecte de rehabilitació de la seu de Ca la Dona, des d’aquesta perspectiva, no és un projecte participatiu: és dur a la pràctica el que volem, en primera persona, amb l’ajuda de professionals de l’arquitectura que participen del projecte. Segons això, no participem nosaltres, sinó les professionals que ens acompanyen.

La participació té també processos o resultats que ens poden posar en crisi. Per exemple, quan la població d’un barri de Mèxic rebutja participativament el desenvolupament al seu barri d’un projecte d’habitatges per a dones indígenes, projecte, al seu torn, elaborat també de forma participativa entre les mateixes dones i algunes urbanistes. La resposta de la gent del barri va ser: això està molt bé, però lluny de casa meva. Segur que a totes ens vénen al cap altres exemples d’aquest tipus de resposta veïnal.

***

Un altre element que es va apuntar al debat té a veure amb l’«objecte» de la participació i de la construcció urbana. Una cosa és participar per decidir les lluminàries, els bancs o el color de la pintura d’un equipament, fins i tot per  discutir el pla urbanístic. Una altra cosa és treballar amb desitjos i imaginaris. Com fer per, en integrar en la construcció dels espais una forma, la ciutadania els resignifiqui amb l’ús? Com incorporar-hi la fluïdesa, la construcció permanent, de la vida?Al meu poble hi ha només dos parcs amb arbres. Un d’ells s’ha convertit espontàniament en espai d’aniversaris i festes. Fins al punt que si vols celebrar allà un aniversari a les dotze del migdia d’un dissabte, ja pots presentar-t’hi a les deu per ocupar l’espai que necessites (per ara, encara no ens han tallat la iniciativa amb cap ordenança). O el Forat de la Vergonya, que és resignificat oficialment com a Pou de la Figuera o com a plaça Negra per la població d’origen dominicà. O la vida al carrer i a les places que es coneixia fa seixanta anys i que ara retorna de la mà de la migració del sud.Reapropiació de l’espai, imaginaris multisituats, desitjos d’anada i de tornada, construccions múltiples de la ciutat resignificada ara i adés i un altre cop després, més enllà dels usos previstos participativament o no.És clar que aquest aprofitament múltiple i a vegades divergent dels espais pot generar col·lisions d’usos. Es poden resoldre amb ordenances, o amb processos de construcció conjunta de l’espai, de coresponsabilitat i de mediació.

***

El mateix, de fet, que a l’espai domèstic, on, o bé separes l’habitatge en espais privatius i autosuficients, o bé hi has de negociar i renegociar de forma continuada. Les persones canviem, i el que necessitem dels espais també canvia. Posaràs una tele i un ordinador a l’habitació de la teva filla quan sigui gran?, en tens tu a la teva?, però és que… tens una habitació per a cadascú? La teva casa és petita, gran?, té espais comuns?, té un compartiment per a cada ús: planxar i cosir, cuinar, no fer res, estudiar, dormir?, els espais són fluids i canviants?, els treballs reproductius estan aïllats dels espais d’estar i relaxar-se? O és que tens tan poc espai que tots els usos es donen al mateix lloc i t’has convertit en fan del moble suec?

Per adoptar una criatura o per reagrupar la teva família t’obliguen a tenir més d’uns m2 de superfície útil a casa i una habitació per a cada criatura. Quantes persones de més de cinquanta anys han tingut habitació pròpia quan eren petites? I arreu del món, quantes famílies no comparteixen dues habitacions per a tothom, cuinen en un espai comunitari, i descansen en espais compartits? Ostres, no sé com no se’ls prohibeix tenir descendència, mira que dormir a la mateixa habitació…És clar, després volem una plaça, un carrer, un edifici, una societat, on el que fa la resta de la gent no interfereixi per a res amb els meus usos.Prohibit jugar a pilota i córrer amb bici, això és el que posa a la majoria de places del nostre entorn.Perdó, és que això em posa de mala llet. Bé, amb això ja hem entrat en un altre tema del debat i no he posat els *** i ja ho he barrejat tot: espai públic i espai privat.

No cal que m’allargui. L’article de la Rosa Tello en parla extensament.

Només vull assenyalar que en el discurs de la dualitat d’espais, s’hi reprodueix la mentalitat occidental. Una dona no europea present al seminari va expressar amb contundència l’avorriment i enuig que li produeix l’eurocentrisme tan present en els discursos sobre l’hàbitat, i que a estones traspuava i a estones es trencava en els nostres debats.

Tornem-hi: què és el dins i el fora en un poblat de l’Amazones? Què és públic i privat en les habitacions ─cases africanes, on es cuina en un pati central comú?─, quina és la identitat entre espai públic i treball remunerat quan cuines a la porta de casa per a la família i per vendre allò cuinat? Quan rentes roba per a tot el veïnat? Quina és la privadesa del treball domèstic quan les dones fan la bugada al safareig públic i duen el pa, la carn o les coques a coure al forn?

Ens podem preguntar, com en un dels articles, com volem viure. La diversitat familiar i de les xarxes de suport ha de dur a transformacions també en l’àmbit domèstic, dels equipaments o dels serveis. Transformacions que, en el cas del cohabitatge, no són tan llunyanes de les formes domèstiques que hem assenyalat uns paràgrafs més amunt.

I la gran pregunta que va quedar a l’aire: quin és el nostre espai de llibertat?

* Betlem Cañizar Bel, membre de Ca la Dona.

Log in with your credentials

Forgot your details?