núm.75 – 03 II Editorial l Consell de redacció

Què ens ha dut a construir la revista que tenim a les mans?

Els desitjos d’una dona, la Felisa, que van convergir amb els camins que d’altres dones havíem fet a Ca la Dona en el temps del grup Les Bàrries.

El seu camí va estirar, impulsar, projectar el d’altres dones.

I és per això, com a mostra de la política de la relació i del fer en primera persona, que us presentem aquesta editorial tan especial. I vet-la aquí, amb paraules de la Felisa.«Fa uns anys la vida em va permetre tornar a néixer. Així que vaig decidir fer realitat el meu desig més íntim: aprendre a cantar. Fent aquest camí vaig conèixer la Sainkho i la música que fan a Tuva. Continuant el camí un dia em vaig trobar passejant sota els arbres de la muralla, a Girona, sentint-me molt a gust, amb una bona ombra, tota estirada, assaborint les vistes.

El fet de sentir-me tan a gust em va sorprendre. Quina diferència hi havia amb d’altres passejades semblants? Vaig mirar el meu entorn i em vaig adonar que aquells arbres estaven podats de forma diferent de com jo ho havia vist fer sempre: el tronc era més alt, les branques no arribaven a la cara, em va agradar trobar-me allà pensant com un fet tan senzill em feia veure i sentir la realitat d’altra manera.

Aquest registre el vaig emmagatzemar i, passat un temps, al II Congrés de Dones de Barcelona, les dones de Punt6 feien un recorregut pels voltants, va ser llavors quan vaig prendre consciència que construir l’espai d’una manera o d’una altra vol dir moltes coses i, a més a més, et fa sentir de forma diferent.

Vaig veure com no es tenen en compte els usos dels espais per així fer-ne una bona distribució; les contradiccions que es produeixen entre allò dissenyat i allò usat (per exemple, els camins que fem dintre els jardins, perquè en certa manera és aquest el pas natural de l’entorn); com aquests espais es dissenyen de manera que les dones, les nenes, les persones grans en queden excloses o marginades a l’hora de fruir-ne i utilitzar-los.

Va ser una activitat que em va engrescar, quan passejava tenia una altra mirada, em sorgien preguntes, m’interessava la informació sobre els espais. Així va ser com vaig assistir a les jornades «Gènere, espai públic i diferència» que el grup de dones MultiGe de la Universitat de Barcelona va organitzar.

Vaig veure com les dones s’havien organitzat i com s’organitzen per transformar els nostres entorns; que hi ha dones que treballen per donar visibilitat a la necessitat que els nostres entorns canviïn, perquè s’escolti les persones que els habiten, hi transiten; perquè canviï l’estructura de les nostres llars tan discriminant envers les dones.

Allà vaig trobar la Lourdes, que ha treballat perquè un cachitode Mèxic DF sigui diferent, aquest treball seu em va fer pensar en Ripoll 25, la nova casa de Ca la Dona, i el treball que estem fent amb la Sandra; vam parlar, ens vam enredar, vaig conèixer la Soco, les nostres relacions van anar creixent, la Rosa, l’Adriana, la Blanca… ens vam anar trobant, vam anar caminant fent més recorreguts, ocupant espais, intercanviant sabers. Així és com vam arribar a fer aquesta trobada a Ca la Dona, de la qual volem fer-vos partícips.

La meva curiositat per l’espai continua, des de l’Antiguitat se sap que l’espai dóna una informació que influeix en la nostra salut, en el nostre benestar, també se sap que es pot modificar i transformar, hauríem de tornar a fer-los nostres, aquests sabers, per construir cases, llocs que ens donin salut i energia.

Les meves inquietuds també es dirigeixin en com donar sortida a aquest desig de viure en llocs més comunitaris, més compartits, més creatius, més ecològics, més saludables. Tal vegada sigui necessari canviar alguna llei, enredar-nos més, desitjar amb més força.Però si una simple passejada m’ha portat fins aquí, fins on arribarem amb tots els nostres desitjos junts?

Aquesta és la meva petita història dins de la gran història del feminisme i de Ca la Dona.

Felisa Pradas Plou

Log in with your credentials

Forgot your details?