FemArt i Ca la Dona ens acomiadem avui de la Lesley Yendell, però la seva obra roman amb nosaltres, la matèria de les seves peces persisteix per tota la casa, testimoni no sols del seu pas per la vida, sinó també sent elles mateixes memòria viva, encarnacions d’ella, formes incorporades, que ens troben i ens interpel·len a mode d’actes de record que ens estimularan una i una altra vegada, tal i com ella hauria volgut: la nostra creativitat davant la vida.
La Lesley ens estimava, estimava FemArt i Ca la Dona, i nosaltres l’estimàvem a ella. Va seguir la trajectòria de les Mostres, va participar en algunes i en una ocasió, a 2012, va guanyar el primer i únic premi: realitzar una expo individual. La seva va ser magnífica, Daintifyt, esforç i delicadesa, una síntesi de la seva obra en un conjunt de peces que insistien en mostrar la mesura immensa de moltes coses petites, de les coses importants de cada dia, de cada lloc: la importància d’allò que sembla que sols ho veuen o ho saben les dones. Lesley era feminista des d’aquesta perspectiva. Sense oblidar el seu país, Anglaterra, Lesley estimava Catalunya, “aquí me vaig sentir bé, per viure, per crear i em vaig quedar”, ens explicava, i li agradava la terra i el paisatge en la seva materialitat: les vinyes del Penedès i les seves branques ja tallades després de la collita eren el cos de moltes de les seves creacions. Va construir i rehabilitar un estudi enorme i preciós a Subirats a partir d’una nau industrial agrícola que va aconseguir llogar a un preu assequible. Allí va fer vàries exposicions i era feliç de rebre visites i fer d’amfitriona acollidora en el seu espai. Allí, deia ella, se sentia incorporada a la terra, a la llum i a l’aire d’aquell indret.
L’última exposició que va fer abans del confinament va ser a l’espai FemArt de Ca la Dona i consistia en una preciosa trobada entre 4 artistes de fora de Catalunya que com ella havien triat el nostre país per viure i fer art, es deia “4X4”. En aquesta última convivència amb ella ens va commoure i contagiar la seva vitalitat i força, malgrat no hi havia massa esperances de curació del seu càncer. Ella gaudia, organitzava, no perdia detall, no volia descansar . “Aún tengo muy buenos recuerdas del noche de clausura!” ens escrivia fa poc per WhatsAp amb el seu peculiar castellà.
La seva pèrdua és molt trista, la seva fortalesa ens havia fet creure que era eterna.
Estimada Lesley nostra: et somniem amb les paraules de la també nostra M.M.Marçal
Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.
