Article de Bel Olid: Ca la Dona- La casa de totes

L’any 1976, un any abans que jo nasqués, es van celebrar les Jornades Catalanes de la Dona. Una de les moltes conclusions d’aquells tres dies de debat intens va ser la necessitat d’un lloc on reunir-se, on pensar. Una cambra pròpia, aquesta idea preciosa que de tant repetir-la ja ens sembla banal, i no ho és gens.

Després de demanar-ho infructuosament a l’Ajuntament durant deu anys, el 1987 un grup de feministes va ocupar un local al Poble Sec, a Barcelona. Al cap d’onze dies la Guàrdia Civil les en va fer fora amb gasos lacrimògens i les seves bones maneres habituals. L’Ajuntament va trigar encara un any a oferir un espai per a les associacions feministes i uns quants més a trobar un edifici que estigués a l’altura dels projectes que els diferents grups volien impulsar. A rehabilitar-lo perquè fos realment transitable, n’han trigat més de vint.

Quaranta anys després que se’n sembrés la llavor, amb tres plantes àmplies i un terrat esplèndid, Ca la dona inaugura finalment l’edifici al carrer de Ripoll que acull entitats i grups informals de tota mena, amb objectius lúdics i polítics, activistes i formatius. És la casa de totes i la festa de dissabte passat ho demostrava: diferents generacions, diferents llengües, diferents maneres d’entendre els feminismes. I totes felices de tenir un espai de seguretat, un lloc on anar si t’han violat i necessites ajuda, si vols impulsar una acció i necessites suport, si vols fer un cafè i necessites cares amigues.

Aquesta casa de totes és un exemple de perseverança i de lluita conjunta per aconseguir un objectiu que va néixer abans que moltes de les que ara hi participem, una lluita que ha sobreviscut a governs de tots els colors i a onades de feminisme de totes les intensitats. I és que, quan hi ha rems per a tots els braços, s’acaba a arribant a port. Perquè som tossudes i no tenim por de perseverar.