Article de Ca la Dona (Revista Mirall- Marina Almansa): Del Paranimf al carrer de Ripoll, l’incansable puny alçat de les feministes de Barcelona inaugura espai després de 13 anys d’obres.

En motiu de la inauguració de Ca la Dona la nostra companya i sòcia de Ca la Dona i també periodista de la Revista Mirall ens ha dedicat un reportatge on explica la història de Ca la Dona i tota la seva trajectòria fins arribar al dia d’avui.

El podeu consultar al següent enllaç: http://revistamirall.com/2018/10/02/caladona-inauguracio-historia-feminismes-genere/

——

Del Paranimf al carrer de Ripoll, l’incansable puny alçat de les feministes de Barcelona inaugura espai després de 13 anys d’obres.

Que bona part de la història l’han escrit les dones és ben cert, tot i que no ens ho hagin dit mai. Un d’aquests capítols és el de l’any 1976, quan Catalunya va canviar i el feminisme lluitava per recuperar els avenços que es varen produir durant la República, però que el franquisme s’havia carregat. La represa de la mobilització de la lluita feminista a Barcelona es pot materialitzar en aquest mateix any, quan es van celebrar les jornades al paranimf de la Universitat de Barcelona. “Parlàvem de tot: autonomia, la irrupció de l’embaràs, divorci i finances… teníem moltes ganes d’explicar-nos coses” constata una veterana que hi va ser.

Quan les jornades van acabar, la lluita clandestina va sortir a la llum, però les dones seguien oprimides. Les reivindicacions del feminisme quedaven en un segon pla, hi havia tants temes a debatre i el sistema instaurat s’havia acomodat –i tan bé- en l’hetero patriarcat que els temes de lluita femenina encara no importaven als homes, els qui portaven la batuta de la política.

L’esperit de les jornades, però, volia seguir viu, i ho va fer. La força femenina es va convertir en una okupació l’any 1988 al carrer de la Font Honrada. “Teníem el nostre espai, tot i que no era fàcil mantenir-lo”. Es conjurava un grup que cada cop era més gran i el feminisme prenia més força que mai, tot i això, el camp de naps bategava fort i apretava les dents contra elles. L’ajuntament les va desallotjar una setmana més tard, però les dones de Font Honrada havien guanyat i ja tenien la clau: la capacitat de negociació.

ustament aquest poder va aconseguir una subvenció i de la llavor en va néixer l’associació. Les dones se’n van anar a un pis de lloguer a la Gran Via, un espai exclusiu de dones on podien aportar gènere i investigació en el camp del feminisme. Al pis hi neixen grups de feministes conjurades per inquietuds i temàtiques diferents. De fet, això és el feminisme, “no hi ha cap dona igual a l’altra”. Alguns perduren i han esdevingut en grups històrics com ‘donesxdones’, ‘Tamaya’, Dones juristes’ o ‘Fem Art’. I al pis hi va haver vida durant 10 anys.

Casp, el nucli del refugi

Però el recorregut de l’associació de dones no acaba aquí, ni molt menys. De Gran Via es traslladen a un pis al carrer de Casp, l’any 1998. “Estava molt bé, però no ho podíem pagar”, reconeix la Teresa. Tot i això, l’espai va resultar pioner en el treball de cures cap a la dona, les crides al feminisme van fer que moltes dones que necessitaven ajuda hi acudissin.

Després de tres trasllats i de fer i desfer caixes, el 2005 s’instal·len al carrer de Ripoll. I és aquí quan s’encén un debat que podria haver fet trontollar la feina feta fins llavors però que ha fet que acabi passant just el contrari. Part de les dones que formaven part de l’associació creien que no podrien mantenir la casa, “ho veien impossible”, constata la Teresa. Però la meitat s’arremangaven les mànigues i estaven disposades a suar per aixecar una casa plena de runam i que havia de ser reformada per poder-hi treballar. Va ser el resultat de la lluita de treball social, un espai propi des d’un inici. Les membres que ho van fer possible reconeixen que va ser gràcies, en part, a les subvencions que el PSOE i el Zapatero donaven per la rehabilitació d’espais mentre que aconseguien la llicència de la cessió de l’espai per 20 anys. A l’Ajuntament també volen agrair-li el suport, però mai ha estat a canvi d’un posicionament, asseguren des de l’associació.

Tot i les subvencions, la feina que hi havia a l’espai mig enderrocat era aclaparador i, sovint, desesperançador. Aixecar un espai que interpel·li al feminisme era tot un repte, i la persona indicada per portar-lo a terme era ella, l’arquitecta Sandra Bestraten.

Entre el continent i el contingut, Caladona: “L’espai el somiàvem perquè poguessin venir dones lliure de patriarcat”

Bestraten, experta en la vessant social de la construcció, porta a la motxilla una llarga experiència, com la reconstrucció d’escoles rurals a Bolívia. L’arquitecta va entomar el procés d’aprenantatge col·lectiu i profundament transformador amb la col·laboració i participació constant de les membres de caladona. Són elles mateixes les que expliquen a Mirall que l’espai se situa entre el continent i el contingut, un espai expressament i perfectament aconseguit per encabir-hi aquest projecte.

L’experta va dissenyar l’espai amb materials sostenibles, de producció propera i va obrir l’edifici amb un terrat a la segona planta per donar llum i aire a l’espai; de fet, és l’únic edifici públic del barri Gòtic que té accés fins el terrat, on s’hi ha creat un hort per poder treballar en l’ecofeminisme: un referent també per a les dones.

Tretze anys de pic i pala. “Hem fet d’obreres i hem envernissat fins que ens feien mal els braços”, explica la Teresa, “l’espai el somiàvem perquè poguessin venir dones lliure de patriarcat”, explica.

La inauguració, per fi

“Ha estat un part difícil”, diu Bestraten. Però repte aconseguit: al patriarcat no se l’ha reconegut, però un premi, sí. L’edifici que es va inaugurar aquest dissabte 29 de setembre ha estat seleccionat pel Ban Derobes d’arquitectura. La feina feta ha tingut la seva recompensa, i ho ha fet amb una inauguració per on hi ha passat més de mil dones i homes, de totes les edats i indrets per espiar el Temple. Entre les visites guiades, l’acte institucional, les activitats a la tarda i el sopar i la festa de la nit, la casa va ser un anar i venir de persones. Les organitzadores expliquen Mirall que no podien estar més satisfetes. La resistència ha estat dura i complexa però ha valgut la pena.

Caladona és un espai antipatriarcal des de fa 25 anys. Un espai que no vol caure en els tics de les organitzacions jeràrquiques com sindicats, grups lineals o cúpules. La casa del feminisme de Barcelona vol acceptar la pluralitat de totes les visions sense perdre l’horitzó i, al cap i a la fi, l’essència: feminisme i anticapitalisme.

“Rebutgem la representativitat”, diuen. Tot i que amb més de 400 sòcies i més d’una vintena de grups diferents l’organització és difícil, per això, tot es discuteix a ‘La Comuna’ i es fan dues assemblees l’any. Un grup de dones que treballen des de la transformació del món i des de diferents punts de lluita” amb una visió realista: “si el nostre objectiu es derrotar el patriarcat, quan es combati ja veurem què passa”, auguren.