Diumenge 12 de febrer, s’emetrà en TV3 en el programa 30’, el documental : “Ucraïna, les dones al front”.
Escric aquesta reflexió abans de veure el programa perquè m’ha fet pensar en la pregunta que m’he repetit una i mil vegades. Què faria jo si fos una dona Palestina, Kurda, siriana, ucraïnesa…, què faria en una situació de guerra, de conflicte armat?
Continuo sense tenir la resposta. Conscient de que sóc antimilitarista, la meva resposta seria de utilitzar tots els mecanismes, eines, estratègies, diplomàcia… fins esgotar-les. Seguir en l’esforç d’aconseguir mediacions en el conflicte. Utilitzar les paraules i el diàleg per damunt de l’amenaça constant de les armes.
També m’ha fet pensar en les paraules de la meva companya i amiga, Montse Cervera, per què no hi ha documentals sobre les dones mediadores, sobre dones que treballen per construir una altra lògica més enllà de posar la guerra com allò que és inevitable???
I exemples reals en tenim. Fa pocs dies es va emetre un altre documental: “ Dones davant els míssils “ en el programa Sense Ficció. Programa sobre dinou anys de activisme pacifista i feminista a Greenham Common. [Veure article de Montse Cervera per la Independent].
Documentals com aquest darrer són una mostra de com les dones ens oposem a les guerres , els conflictes armats, i la carrera armentística. Perquè posem en el centre la vida de totes les persones, la de les nostres criatures, les de totes les persones que estimem. Posem en el centre la vida del planeta.
Seguint amb el documental de les dones davant el front a Ucraïna, no tinc cap dret a fer cap retret ni cap crítica pel que deia abans, perquè nosaltres estem com espectadores no en la epidermis del conflicte. Puc entendre la decisió de prendre les armes quan es tracta d’una situació com aquesta: invasió de territori, ocupació, imperialisme, opressió… i tot i així no la comparteixo. El meu mirall antimilitarista continuen sent les dones de Greenham Common, les Dones de Negre en els conflictes dels Balcans…. com a referents més propers de la nostra genealogia feminista antimilitarista.
I precisament la meva reflexió és aquesta, la de la poca visibilitat de les propostes de medicacions.. de les dones que actuen per resoldre els conflictes armats d’una altra manera. No posant a l’altra com l’enemiga a la que s’ha de vèncer, sinó a l’altra que pensa diferent i en tot cas a la que cal convèncer. Parlar i dialogar en igualtat de condicions, sense imposar a ningú les seves opinions.
En el conflicte ucraïnès, el que s’està posant sobre la taula, més ben dit, sobre les pantalles, és un pols de qui és el més fort. Una vegada més es mostra aquesta masculinitat hegemònica del poder. Un poder basat en el xantatge, en el desplegament de tot l’arsenal bèl·lic, de tropes, soldats… I aquí tots els agents implicats (EUA, l’OTAN, EEUU, Rússia) tenen una gran responsabilitat perquè el que es juga en aquest tauler del joc, són vides humanes.
Què en pensa de tot plegat la població ucraïnesa? Algú els ha demanat? S’han recollit les seves opinions? Algú s’ha els ha demanat sobre la seves estratègies per continuar tenint cura de les seves criatures i de l’entorn més proper?
Les guerres actuals són un conflicte de interessos econòmics barrejats amb l’imperialisme d’uns i la prepotència d’uns altres. Continuen sent el capitalisme del desastre on val més posar tots els mecanismes armats que les estratègies per la mediació. Vicky Moreno (Dones x Dones)
