Aquests dies ens hem vist obligades a quedar-nos confinades a casa a causa d’una nova pandèmia sanitària. La gran majoria de les persones l’estem vivint entre el desconcert, la incertesa, la inseguretat, la por i el desconeixement davant una situació desconeguda. Disposem, però, d’una gran diversitat de mitjans que ens permeten estar actualitzades en poc temps respecte com s’està desenvolupant tot el que té a veure amb el “coronavirus COVID19”: per una banda el ball de xifres de persones infectades, persones en risc de contagi, persones hospitalitzades… dades i més dades que no serveixen gens per tranquil·litzar-nos sinó per fer-nos adonar de la nostra vulnerabilitat com a éssers humans; per una altra, gran quantitat d’informació sobre les mesures que cal prendre que, tot i ser necessàries , ens repeteixen com un mantra.
Més enllà de tot això, la societat ha respost i ha actuat de immediat davant aquesta pandèmia. Ens hem organitzat de manera col·lectiva per donar suport a qui més ho necessiti posant en primera persona el jo en relació a les altres, conscients de la interrelació entre totes les persones.
Cadascuna i cadascú ha trobat la manera de col·lectivitzar la por i el desconcert. Hem buscat la millor manera de com tenir cura de les persones més vulnerables, començant per les més properes: veïnes del replà de casa, de l’escala, del carrer… però també de la família, les àvies i avis, les amigues…
La paraula més repetida entre nosaltres aquests dies ha estat “cuideu-vos/ cuidem-nos”. Col·lectivitzar el suport mutu ho hem fet i ho estem fent entre totes les persones com a societat civil i no pas les polítiques neoliberals dels governs que s’aprofitaran, un cop més, d’allò que la Noemí Klein anomena “capitalisme del desastre”. De ben segur que els grans poders econòmics en trauran profit d’aquesta crisi a escala mundial.
Les polítiques que s’estan duent a terme aquí a casa nostra i en la majoria de països d’Europa, es basen en una seguretat interminable que maximitza la inseguretat i la confusió i minimitza la prevenció (N.K.). Ja hem vist durant els darrers anys que l’aplicació d’aquestes polítiques neoliberals ha tingut greus conseqüències que han afectat directament als serveis socials, a la sanitat, a l’educació, als ajuts a les persones dependents, etc, augmentant massivament els desnonaments, l’especulació immobiliària, els acomiadaments i el treball precari.
Hem passat bona part d’aquest quart de segle sortejant obstacles i ens n’ hem sortit, perquè sabem que juntes sumem, que juntes som més fortes . Ara ho tornem a fer, ens organitzem donant respostes i accions col·lectives, solidàries i creatives davant aquesta emergència sanitària.
Davant d’ aquesta organització col·lectiva, la resposta del Ministerio de Defensa espanyol -i també el d’altres països europeus-, ha estat un ràpid desplegament de l’exèrcit al llarg de tot el territori, sobre tot en ciutats importants. Policies, soldats, guàrdia civil, mossos… patrullen pels nostres carrers en nom de la nostra seguretat.
Dones x Dones com a feministes i antimilitaristes, hem rebutjat sempre aquests tipus d’accions perquè, com hem dit moltes vegades, qui ens protegirà dels qui ens protegeixen? De quina seguretat estem parlant? És necessari l’exèrcit per garantir la seguretat sanitària? Són realment necessàries accions com la vigilància de carrers, aturar i identificar les persones per part dels agents uniformats? Estem parlant d’una seguretat que no fa sinó augmentar l’angoixa i la por cada vegada que cal sortir per anar a comprar el pa. Una seguretat punitiva si no complim les seves mesures imposades.
Resulta curiosa la rapidesa en què els estats aproven determinats paquets de mesures i la lentitud en prendre algunes altres. Tal és el cas de posar en escena l’exèrcit com si es tractés d’una guerra, tot visibilitzant-lo com un estament d’ajuda humanitària com sempre ens han volgut fer creure.
L’estat necessita enfortir-se sempre a través d’uns dels baluards més potents, l’exèrcit, per demostrar que continua tenint el poder. Patriarcat, capitalisme i militarisme com un TOT.
Així mateix el desplegament de l’exèrcit suposa, per una banda, una possible nova via de contagi perquè: s’han inclòs mesures de protecció contra el coronavirus?… O és que els soldats estan exempts de contraure’l? Per altra banda aquest desplegament s’ha fet via terrestre amb vehicles diversos que estan contribuint a un augment del CO2 i una despesa innecessària de combustibles contaminants.
De ben segur que el cost econòmic de tot aquest desplegament de mitjans seria més beneficiós si s’invertís en les necessitats més urgents d’aquests dies. Però no, la militarització de la societat ha de ser clara i contundent, ha de deixar ben palès que és l’estat i el seu exèrcit qui ens garantiran la seguretat, no fos cas que la societat civil s’apoderés amb la col·lectivitat del seu activisme solidari.
Finalment per refermar les nostres reflexions, esmentem una de les frases utilitzades aquests dies pel Ministerio de Defensa:” !Ánimo!, a todos los hombres y mujeres de las fuerzas armadas, que trabajais para vencer esta pandemia. Gracias por vuestra labor, servicio y abnegación” .
En contraposició nosaltres preferim dir aquestes altres paraules:
NI POLICIAS, NI MILITARES, SON INMUNES AL CORONAVIRUS.
NO AL PATRULLAJE MILITAR, NI POLICIAL DE LAS CALLES.
HOY MÁS QUE NUNCA, ESTA ES UNA POLÍTICA FASCISTA QUE NO SIRVE. ( Maria Galindo, de Mujeres Creando).
Dones x Dones. 20 de març de 2020
