Durant la crisi del coronavirus, el confinament de la ciutadania a les llars ha fet emergir a l’esfera pública les violències masclistes associades a la convivència amb l’agressor. El relat mediàtic majoritari s’ha centrat en les expressions més visibles de l’escalada de violències, com els assassinats masclistes, en informar sobre el reforç dels telèfons i recursos d’emergència dels recursos d’atenció d’urgència a escala catalana i estatal per tal de facilitar la denúncia o la demanda d’acompanyament de les dones, nenes i nens que conviuen amb agressors, així com en l’augment de trucades i demandes de suport.
Les entitats especialitzades en prevenció, atenció i reparació de les violències masclistes reclamen abordatges informatius en profunditat sobre les diverses violències que afronten les dones i criatures, la precarietat i pressió que suporten els dispositius institucionals i les entitats que hi donen resposta, i la qualitat de l’atenció que estan proveint.
Les dones han de romandre als seus domicilis amb els seus propis agressors, clau per explicar el feminicidi d’Almassora
El 20 de març, Elcaso.cat informava del primer feminicidi comès durant el confinament amb el titular «Un home assassina la seva dona a Castelló davant dels seus dos fills menors», que encertadament feia recaure “el relat de l’acció sobre el subjecte actiu, i no sobre el subjecte passiu, la dona assassinada”, com recomana Pilar López Díez, autora del primer Manual d’Urgència sobre representació de la violència de gènere d’àmbit estatal. Tot i que l’assassí d’Almassora, «s’havia lliurat a la guàrdia civil i havia confessat el crim», el text el presenta com a «presumpte» autor, i despersonalitza l’assassinat en afirmar que la Delegació de Govern investiga «si la mort d’aquesta dona pot ser un nou cas de violència masclista». Tot i que el codi deontològic recomana respectar la presumpció d’innocència fins que hi hagi una condemna, hi ha prou evidències per titllar el crim d’assassinat masclista. Eximir els agressors de la responsabilitat de la violència, despersonalitzar les agressions i relatar-les com «un altre cas» o «un nou episodi» de violència masclista contribueix a la normalització d’aquestes violències per part de l’audiència, el que López Díez va anomenar «efecte narcotitzant».
Per això, les recomanacions per abordar les violències masclistes als mitjans aconsellen contextualitzar els fets i consultar fonts expertes que ajudin a entendre les causes de les violències, a identificar-les i a superar-les. Amb un titular similar, La Vanguardia també parla d’un «nou cas de violència masclista» i «primer crim d’aquest tipus d’ençà que es va decretar l’estat d’alarma. També recull que la Delegada de Govern, Glòria Calero, apunta a les causes estructurals dels feminicidis en afirmar que «la dona ha estat assassinada simplement pel fet de ser-ho», i recorda que tot i l’estat d’alarma, «tots els serveis d’atenció a víctimes de violència de gènere segueixen operatius». A més d’incloure els telèfons d’atenció, al darrer paràgraf s’informa que el Ministeri d’Igualtat treballa «per reforçar la protecció de les dones víctimes de la violència de gènere», que en decretar-se l’alarma «han de romandre als seus domicilis amb els seus propis agressors». Aquesta és una dada clau per explicar el feminicidi, però, no apareix fins al final de l’article. En cap de les dues notícies sobre el feminicidi d’Almassora s’aborda l’impacte que tindrà en els infants que el van presenciar i ambdues informen sobre la ubicació del domicili familiar, fet que vulnera el dret a la intimitat de la dona i de les criatures i les revictimitza a elles i a tot el seu entorn.
No és un succés sinó un procés: sortir del cicle de violència
Utilitzar fonts especialitzades i coneixedores del cicle de violència, que es repeteix en relacions de parella heterosexual on l’home té comportaments violents, és clau per explicar les diferents violències i també el procés de sortida, recuperació i reparació per a les supervivents. Més encara en un context d’excepcionalitat en què, com explica Rakel Escurriol, coordinadora del Programa d’Atenció a Dones de la cooperativa Tamaia Viure Sense Violència –que fa 28 anys que acompanya dones en la superació de les violències masclistes–, el confinament obligatori a les llars esdevé “una lupa” i part de la societat pren “consciència que les cases no són llocs segurs per moltes dones i per moltes criatures”, que viuen “en estat d’alerta dins l’alerta”, per la violència dels seus companys sentimentals o progenitors.
El 26 de març, El Punt Avui i l’editorial d’El Periódico remarcaven la importància del suport familiar, veïnal i comunitari davant la violència masclista, situant-la com un assumpte públic, i difonien els telèfons i recursos d’emergència habilitats pel govern català i estatal per demanar suport. El Punt Avui informava que «els Mossos d’Esquadra han demanat els ciutadans que alertin de possibles maltractadors i a les víctimes que segueixin denunciant les agressions perquè ‘el confinament no significa impunitat’». Carme Vidal, coordinadora del programa de prevenció de Tamaia, es pregunta “com s’acompanya la gent que denuncia que al pis de dalt hi ha crits o cops, com es recull la informació, quin retorn es fa?” i remarca el fet que les dones en situació de violència “necessiten temps per identificar, processar i comprendre el que els passa i tenir la informació per a decidir si denunciar o no, si marxar de casa o canviar de comunitat autònoma, a més de saber clarament on van”. Per a Vidal, “posar la denúncia penal com desencadenant per a sortir de la violència és fal·laç i posa tot el pes en la dona: si no ho fas, no existeixes, no hi ha responsabilitat institucional… però fer-ho no exclou el risc, el jutge pot considerar que no hi ha violència”.
A Catalunya es deneguen un 52% de les peticions d’ordres de protecció per risc extrem de violència masclista. Per tant, rebla Vidal, els missatges institucionals no han de generar expectatives de suport “que no siguin reals” a les dones, i s’han d’adequar a les seves realitats. El 17 d’abril, Beatriu Masià, cofundadora i presidenta de Tamaia, explicava al programa Feminismes de Ràdio 4 que “els Mossos han dit que es pot sortir a denunciar però cal trucar abans a la comissaria. En confinament amb un maltractador és molt difícil trucar o fer una sortida”, ja que hi ha un control constant. Això explica que, durant l’estat d’alarma, “hagi augmentat el número de trucades o missatges per demanar suport però hagin baixat les denúncies penals”. Al mateix programa, Rakel Escurriol explica que moltes dones han optat per “tenir un baix perfil i fins i tot sotmetre’s per a reduir l’escalada de tensió”, i aposta per validar les estratègies de les dones en situació de violència per garantir la seva supervivència i la dels seus fills i filles. Montse Pineda, sotspresidenta segona del Consell Nacional de Dones de Catalunya (CNDC), hi està d’acord, i remarca que “els serveis de proximitat, municipals i els SIE (Serveis d’Intervenció Especialitzats en violències masclistes) del circuit català d’abordatge integral han passat més desapercebuts, però la feina de sosteniment de què passa al confinament l’han fet les professionals de referència que en tot moment han acompanyat les dones”.
Recursos de suport, essencials però al límit
A l’inici de l’estat d’alarma, explicava Pineda a Pikara Magazine, les entitats del CNDC van reclamar «reforçar els telèfons d’urgència 900900120 i el 016 a escala estatal i mantenir els serveis mínims d’atenció telefònica als municipis, als de proximitat i els SIE». A finals de març el Govern estatal declarà essencials els serveis de suport a dones en situació de violència, com recomana Nacions Unides i com les entitats especialitzades reivindiquen des de l’inici de les retallades de pressupost i desmantellament parcial dels recursos especialitzats en violències, ara fa deu anys. Des d’aleshores, explica, «el sistema es basa en entitats que donen resposta amb contractes molt precaritzats i serveis al límit, el que impacta en el servei i les dones ateses».
Mitjans com La Vanguàrdia o Catalan News- ACN han documentat l’augment de trucades als telèfons d’emergència: en l’estatal es van incrementar un 18,2% els primers 15 dies de l’estat d’alarma i en el català, un 60% segons dades de l’Institut Català de les Dones que recollia Betevé el 20 d’abril. Carme Vidal explicava a la televisió barcelonina que a la línia permanent de l’ICD les dones “són ateses per professionals amb qui no poden establir cap vincle, ja que si tornen a trucar les atendrà una persona diferent”, fet que que “les revictimitza” i planteja que “no hi ha recursos per fer seguiment a aquestes dones, treure-les de casa seva si ho necessiten i acompanyar-les en el procés de recuperació”. Vidal creu que l’atenció telefònica “serveix de ben poc” si les dones no poden rebre “ajuts econòmics o espais preparats amb equips per atendre-les”. Al mateix article, Sira Vilardell, directora de la Fundació Surt, planteja que caldria brindar, “de forma excepcional i en casos urgents, places per a dones en hotels o equipaments garantint-ne sempre la seva seguretat” i que la situació actual evidencia una falta de recursos en aquest àmbit que “ve de lluny”. Segons Pineda, les professionals de serveis i entitats coincideixen en el fet que “els problemes s’agreujaran després de l’estat d’alarma, quan les dones en situació de major vulnerabilitat vegin limitats els seus recursos personals i econòmics”, i reclama “un pla de xoc governamental per afrontar-los”.
Més de 150 entitats del sector impulsen la campanya #SomEssencials on demanen garanties a les administracions per seguir fent la seva tasca davant la crisi econòmica derivada del coronavirus que preveuen que serà “devastadora” per ”les entitats feministes i de l’Economia Social i Solidària, petites, precàries i sense coixí”, que depenen “en bona part de les subvencions i contractacions públiques”.
