Ens ha deixat una de les més grans….i la companya Mercè O-V ens escriu…
In memoriam. Doris Lessing (1919 -17 de novembre de 2013)
La notícia de la mort de Doris Lessing m’ha arribat aquesta tarda plujosa de diumenge… No sé si és una casualitat, però em sembla com si la pluja acompanyés les males notícies…
No cal parlar de la vida i de l’obra de Doris Lessing que podeu trobar fàcilment i que és llarga, densa i està plena de sorpreses i de guardons. A mi, per exemple, m’agrada destacar la concessió del Premi Internacional Catalunya del 1999, perquè va ser l’oportunitat per poder “veure-la” i sé de companyes que van poder parlar-hi. També recordo que vàrem esperar molts anys que se li concedís el Premi Nobel que no va arribar fins l’any 2007. Sobre la seva obra tan extensa i variada, segur que caldria fer una enquesta i veure quins són els llibres preferits per les lectores dins de la diversitat. Jo no tinc cap dubte i, en saber la mort de Doris Lessing, com a record i reconeixement he anat a buscar a correcuita El cuaderno dorado i no m’ha costat gens trobar-lo en el desordre de la meva biblioteca, perquè és un llibre de referència que sempre procuro no perdre de vista, és de l’editorial Noguer i la traducció al castellà d’Helena Valentí. A la portada hi ha un reclam que diu: “Una novela excepcional que ha marcado un hito en la literatura feminista. Premio Medicis 1976”. Recordo l’afany de la primera lectura que no va resultar gaire fàcil, però el que m’agrada més d’aquest llibre i m’ha estat molt útil és el prefaci que Doris Lessing va incloure-hi amb data del juny de 1971. Tinc subratllat algun fragment que voldria compartir amb vosaltres. Ja sé que em direu que no és un text pròpiament literari però, sens dubte, és feminista i em sap greu no tenir a mà l’edició catalana per fer la cita.
Para dejar bien sentado el asunto de la liberación femenina, desde luego que le doy mi apoyo, porque las mujeres son ciudadanas de segunda clase, como ellas afirman enérgica y cabalmente en muchos países. Puede decirse que, por lo menos en un aspecto, tienen éxito: se las escucha con atención. Quienes al principio se mostraron indiferentes u hostiles hoy matizan: “Otorgo mi apoyo a sus aspiraciones, pero me disgustan sus voces chillonas y sus toscas maneras”. Esta es una fase inevitable que refleja un período fácilmente reconocible en todo movimiento revolucionario.(…)
Escribo todos esos comentarios con la misma sensación que escribiría una carta para echarla al correo en un distante pasado: tan segura estoy de que cuanto consideramos ahora como definitivo será barrido en la próxima década.(¿Por qué, entonces, escribir novelas? Realmente, ¿por qué? Imagino que debemos seguir viviendo como si…)
Algunos libros no se leen correctamente porque han omitido un sector de opinión, presumen una cristalización de informaciones en la sociedad que aún no han tenido efecto. Este libro fue escrito como si las actitudes creadas por los movimientos de liberación femenina ya existieran. Se publicó por primera vez hace diez años, en 1962. Si apareciese ahora quizá se leyera, pero no provocaría ninguna reacción: las cosas han cambiado rápidamente. Ciertas hipocresías han desaparecido.
Ep, no us oblideu que és un text del 1971!
—
Us deixem l’enllaç a la notícia 324 , tv3 tn vespre i núvol.com on trobareu vídeos notícia i escoltar la seva veu…
