Malgrat que avui un manicomi sigui un establiment per a “guarir” gent amb malalties mentals, la història ens diu que fins al s. XVIII la bogeria era considerada simplement com un perill social i la gent malalta era tractada en un règim pràcticament penal i l’única teràpia era la sagnia, els cops i les cadenes. Ara als manicomis es procuren unes condicions de vida com més semblants millor a les de la vida normal, però no deixen de ser unes institucions (hospital, institut o clínica mentals, hospital frenopàtic, centre psiquiàtric, etc.) de reclusió i control. Per sort també hi ha legislació relativa a les condicions requerides perquè una persona pugui ésser tancada, per tal d’evitar els abusos derivats de determinats interessos familiars, però no sempre ha estat ni és així i, per desgràcia, a vegades, les dones han estat i són víctimes de violència i d’injustícia i han estat i són recloses per a silenciar la seva rebel·lia contra el patriarcat.

Al número 74 (any 2010) de la Revista de Ca la Dona podeu llegir el que va dir Marcela Lagarde sobre Els captiveris de les dones en una entrevista que li vàrem fer:

Finalment, vam abordar el tema de les captivitats de les dones, rols  percebuts i imposats per la societat patriarcal. Va ser investigat fa 30  anys i en fa 20 que va ser escrit: Els captiveris de les dones  ιs un referent teòric i pràctic per analitzar, ens explica la Marcela,  “les formes de dominació de les dones. Tot va molt lligat amb la moral,  amb una cultura profundament catòlica, que converteix en virtut la  monogàmia, la fidelitat o també l’accés sexual lliure dels homes vers  les dones, que és l’altre problema greu.”

“I la màxima bogeria de les dones és el feminisme, que és vist com  una mica estrany i terrible. Les boges de les boges som les feministes. I  així ens veuen, molts i moltes, així som tractades malgrat  l’enorme  racionalitat que el feminisme porta al món.”

“Les boges som, des del punt de vista de la societat patriarcal,  totes  les dones, perquè sempre les ideologies patriarcals, les  religions i  diverses formes de coneixement han considerat les dones com  a  inexplicables, estranyes i irracionals”.

Porta una altra racionalitat, proposa alternatives de vida basades en  la solidaritat, en la cooperació, en la trobada social, en el diàleg,  en el reconeixement de la diversitat ètnica, sexual, religiosa,  nacional, de condició de qualsevol tipus. I a més, el feminisme proposa i  intenta també dur a la pràctica el reconeixement de la pluralitat.  Enfront del pensament únic, enfront de la raó patriarcal, els feminismes  diversos han plantejat altres maneres de veure el món i han sintonitzat  amb moviments d’altres subjectes emergents contemporanis molt  importants que reivindiquen altres formes de veure el món i no la que es  va anar establint hegemònicament a Occident, com a “la veritat”.

Us recomanem la pel·licula Boges d’alegria d’en Paolo Virzí, un tractament desenfadat i actual que d’alguna manera segueix la línia que va impulsar Franco Basaglia als manicomis italians als anys setanta.

La pel.lícula és un mena de contrapes també a Telma i Louise.