Què passa amb les guerres i els conflictes armats quan deixen de ser notícia en els mitjans i les xarxes socials? Qui decideix què és notícia i quan deixa de ser-ho?
Escrivia aquest article en el 2022, ara han passat gairebé tres anys i la meva pregunta és la mateixa. Un conflicte, una guerra deixa de ser-ho en el moment en què desapareix de les pantalles. De les xarxes i dels mitjans de comunicació.
Està passant amb la guerra entre Rússia i Ucraïna. Al febrer farà 3 anys des de l’inici de la invasió armada de Rússia cap Ucraïna.
Al començament d’aquesta guerra que sembla inacabada es va parlar molt, amb imatges continuades de com se succeïa la guerra, imatges a peu de guerra, imatges de persones desplaçades… Recordeu els trens plens de persones que intentaven fugir de les zones de guerra?
Malauradament, ara tan sols de tant en tant es comenta alguna notícia. Notícies descontextualitzades i sense cap protagonisme de les persones que pateixen el dia a dia. Dels bombardejos, els atacs pels drons, de les dificultats que continua tenint la població civil… qui en parla?
El mateix està passant sobre el genocidi a Gaza. Dos anys des de l’inici de la resposta d’Israel a la incursió armada de Hamàs. Dos anys en els quals s’han assassinat a milers de víctimes palestines innocents. Dos anys, que la població civil de Gaza ha estat desplaçada una vegada i una altra, d’un lloc a un altre, refugiades dins la seva pròpia terra. Refugiades que no tenen cap mena de refugi segur. Que continuen patint i morint per manca d’atenció mèdica, per manca d’atenció obstètrica, on moren nadons i mares durant el part. On moren nenes i nens per manca d’aliments, els imprescindibles; i que ara han d’afrontar el fred de l’hivern i les inundacions.
La situació de les palestines i els palestins desplaçats empitjora després de les recents pluges torrencials, que van inundar tendes de campanya i van agreujar la desesperant situació que ja pateixen. I això està passant i continua passant.
Les dificultats de la vida quotidiana de milers de persones que pateixen les guerres, això no és notícia. Forma part d’una altra pantalla.
No hi ha manera més oportuna que desviar la mirada cap a un nou conflicte o nova situació: aquella que doni més resultats en el rànquing d’audiències.
Què els hem de demanar als mitjans?
- Una informació objectiva.
- Una informació que no parteixi de posicionaments polítics, ni que estiguin segrestats per determinades ideologies polítiques.
- Amb un llenguatge que no posi l’accent en el militarisme.
El 28 de febrer de 2024, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, pronunciava un històric discurs en què “alertava” sobre el perill d’una guerra a gran escala dins del territori de la Unió Europea. “No s’han d’exagerar els riscos d’una guerra, però sí que cal estar preparats per afrontar-los. I això comença amb la urgent necessitat de reconstruir, reposar i modernitzar les forces armades dels estats membres”, va declamar al Parlament Europeu.
El 17 de març de 2024, La Vanguardia publicava una entrevista a la ministra espanyola de Defensa, Margarita Robles, amb el titular: “L’amenaça de guerra és absoluta i la societat no n’és del tot conscient”.
Des de llavors, qüestions com la situació de les forces armades, la reintroducció del servei militar obligatori, l’augment dels pressupostos militars o el reforçament de la indústria armamentística s’han convertit en pilars del debat polític europeu. Un debat, a més, contaminat pels constants missatges d’una guerra més o menys imminent, però que en tot cas es dona per pràcticament assegurada.
Posa l’accent en el que alguns països ja tenen en la seva agenda política: tornar a posar el servei militar com obligatori. Consular el llibre “L’olla militar turca” De Pinar Selek, sobre el ritual de la reproducció de l’hegemonia masculina.
Aquestes són les qüestions que encara m’inquieten i em preocupen perquè quan això passa, quan la guerra desapareix dels mitjans, les guerres continuen campant tranquil·lament.
Ja sabem que les guerres són una mercaderia més en el mercat capitalista patriarcal. Que responen a situacions de política geoestratègica, d’obtenir recursos allà on sigui i si per obtenir-los i protegir-los s’ha de fer ús de les armes, doncs per això es fabriquen. D’aquí l’augment dels pressupostos de defensa per continuar injectant diners a les empreses armamentístiques.
Sabem que les guerres i els conflictes armats són l’expressió màxima de les violències, i sabem que per les dones és la violència sobre la violència que el sistema patriarcal exerceix sobre elles. És el contínuum de la violència, com anomenem les feministes.
Si bé és cert que les guerres i els conflictes armats tenen conseqüències sobre tota la població civil, per les dones i des de segles enrere, és un plus afegit i adherit a la mateixa violència de les guerres.
Els mitjans de comunicació tenen el seu paper importantíssim que és el d’informar de la manera més objectiva possible. En canvi, la majoria mostren una anàlisi simplista de la situació, cobrint reportatges i mostrant imatges que acaben confonent a qui les mira si es tracta d’una ficció o de la realitat.
Què passa amb les dones que tenim refugiades aquí a casa nostra? Qui ha decidit que ja no són notícia?
Eren invisibles i ho tornen a ser. Què queda de tot plegat? Perquè elles hi són, estan entre nosaltres. Què en sabem de com viuen, de què viuen, com es troben, quin tipus d’ajut reben… tenen potser un document d’asil o de refugi transitori fins que el seu estatus de refugiada sigui reconegut? Continuen depenent d’ajuts puntuals per anar tirant. Ajuts que són bàsicament materials, i que no cobreixen per exemple, l’acompanyament emocional. Perquè entre les moltes conseqüències que deixen les guerres, com si d’una empremta enganxosa i esgarrifosa es tractés, està l’impacte emocional, i el trauma.
Els governs, tant el de la Generalitat com el de l’Estat espanyol, tenen responsabilitat directa, tot i que cínicament parlen de plans d’ajut a les famílies refugiades i que a l’hora de posar-les en pràctica topen amb la burocràcia de sempre. Polítiques d’ajuts que es queden en paraules. Sí, els governs en aquest cas el nostre, Catalunya, té el deure i l’obligació ètica d’acollir-les de manera càlida i amb seguretat.
Ja n’hi ha prou d’eufemismes i cinisme, es necessiten solucions i aquestes han de ser pràctiques i que arribin a les que ho necessiten, més enllà de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, o per fer-nos estremir durant uns minuts en les pantalles dels telenotícies.
La Fúria Feminista també es manifesta contra aquesta forma de violència, que és l’oblit.
Gener de 2025
Vicky Moreno. Dones x Dones
