En aquests moments tant tristos i alhora tant sorprenents de trobar-nos aquí per a haver d’acomiadar la Montserrat Minobis, les feministes volem acompanyar i compartir els nostres sentiments de dolor i de pèrdua. Per això intentaré donar veu a la pluralitat i diversitat de companyes que vàrem compartir amb ella trobades, distanciaments i retrobades al llarg de més de quaranta anys des de les ja històriques Jornades Catalanes de la Dona de l’any 1976.
Actualment ja sabeu que hi ha moltes línies de recerca obertes entorn de la memòria i de la transició i al Centre de documentació de Ca la dona s’apropen moltes estudioses per a conèixer aquell període i el primer que es troben són les fotos del Paranimf de la UB, l’any 76, amb la taula presidida per Montserrat Minobis amb les seves ulleres i el jersei a ratlles i aleshores comença la conversa per explicar al jovent tot el que va fer i ha fet la Montserrat Minobis pel feminisme i per la presència de les dones en l’àmbit social i cultural del nostre país i, sens dubte, el seu currículum és importantíssim i molt d’agrair. Serveixi aquest testimoni de reconeixement i d’agraïment de totes les feministes, amigues i companyes, que la trobarem a faltar perquè sabíem que sempre podíem comptar amb ella.
En moments de consternació com els d’ara, la poesia sempre és un consol i aquest és un poema de Maria Mercè Marçal:
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
