Vicky Moreno (Membre de Dones x Dones i activista feminista antimilitarista a peu de carrer davant de totes les injustícies patriarcals)
Genealogia ecofeminista
Aquests darrers mesos, la societat civil s’ha despertat davant l’alerta i l’emergència climàtica de manera massiva, però el moviment feminista fa temps que hem anant de- nunciant les repercussions de la insostenibilitat dels nos- tres recursos naturals i de l’impacte que té el consumisme i productivisme, lligats a un únic objectiu: l’economia ne- oliberal. Insostenibilitat lligada a la vindicació d’una vida digna per a tothom, sigui quina sigui la seva procedència cultural, nacional, religiosa, d’orientació sexual…
Pensar que és d’ara aquesta urgència seria obviar el nostre activisme feminista i els nostres antecedents en aquest tema. Perquè el que li passa al planeta, els passa als nostres cossos i forma part dels nostres valors i con- tinguts com a feministes.
Per tant començaré per vindicar la genealogia* eco- feminista*, perquè si nosaltres no la visibilitzem, la his- tòria androcèntrica no ho farà.
Començarem per una definició breu: com a moviment polític i social, l’ecofeminisme s’origina a partir de la inter- relació entre el pacifisme, l’ecologisme i el feminisme, tres moviments en què es poden identificar alguns elements comuns.
Els ecofeminismes parteixen d’una visió del món que considera que els éssers humans som alhora éssers so- cials i biològics, sociodepenents i ecodepenents, que es desenvolupen i operen en contextos socials i ecològics particulars. Per a l’ecofeminisme, el patriarcat no només condiciona i sotmet els cossos, ments i vides de dones i homes, sinó que també sotmet els altres éssers vius, la natura no humana. Així, la destrucció dels boscos, la contaminació de les aigües, els productes tòxics del tecnoindustrialisme o el tractament que es dóna als animals no humans, són problemàtiques que preocu- pen profundament les feministes, ja que entendre com el sistema patriarcal influeix en la natura no humana ajuda a comprendre els aspectes fonamentals de l’esta- tus oprimit de les dones de manera transcultural.
L’ecofeminisme identifica tres elements que es refor- cen mútuament per a mantenir aquesta doble opressió: patriarcat*, capitalisme* i cultura de la dominació i la violència. Amb una creença antropòcèntrica* i androcèntrica*de superioritat biològica, els éssers hu- mans (essencialment els homes) s’han apropiat, han do- minat i han sotmès violentament els altres éssers vius.
Els ecofeminismes manifesten, implícitament o explícita, que el projecte occidental de creixement i progrés il·limitat s’ha esgotat i resulta impossible de mantenir en un món finit.
En la dècada del 1970, diverses lluites contra la des- trucció ambiental van ser protagonitzades per dones:
- El 1973, al nord de l’Índia, les dones del Moviment Chipko* Vandana Shiva (vegeu l’apartat «Dones acti- vistes») van aconseguir protegir els boscos comunals abraçant els arbres en un acte de protesta pacífica que en va impedir la tala.
- El 1977, Wangari Maathai (vegeu l’apartat «Dones acti- vistes») va crear el Moviment del Cinturó Verd* de Kenya, un projecte de reforestació per prevenir la desertificació, gràcies al qual es van plantar més de 50 milions d’arbres.
- Maria Mies (Alemanya). Les dones han estat en qual- sevol lloc les primeres a protestar contra la destrucció del medi ambient. “Com a activistes dels moviments ecolo- gistes, hem pogut veure clarament la interrelació entre la ciència i la tecnologia, i veiem que no són neutres amb re- lació a les dones. Hem vist l’estreta relació del domini ex- plotador entre patriarcat i la natura i la relació d’explotació i opressió entre homes i dones que impera en la majoria de les societats patriarcals. Per descomptat, en la majoria de les societats industrials modernes, les dones que for- mem part del moviment ecofeminista creiem que ens cal activar-nos en aquests temps amenaçats. Pensem que la devastació de la Terra i els éssers que l’habitem per part les hosts empresarials i l’amenaça de l’aniquilació nuclear part part de les militars són preocupacions feministes. Són ma- nifestacions de la mateixa mentalitat patriarcal que pretén negar-nos el drets al nostre cos i les nostres sexualitats.”
- El 1978, Lois Gibbs (vegeu l’apartat «Dones activis- tes») va liderar les protestes contra el Govern, quan la seva comunitat va descobrir que el seu barri havia estat construït sobre un abocador tòxic.
- El 1981 es va organitzar el Campament Pacifis- ta de les Dones a Greenham Common per protestar contra les armes nuclears situades al RAF Greenham Common, a Berkshire (Anglaterra). El primer bloqueig va començar el setembre de 1982, amb 250 dones que protestaven contra la base de míssils nuclears. Quatre van ser arrestades. Al desembre ja eren 30.000 les dones que s’hi havien sumat. L’acampada va aconseguir la mà- xima repercussió als mitjans de comunicació quan, l’1 d’abril del 1993, al voltant de 70.000 dones varen formar una cadena d’uns 23 km, des de Greenham fins a Al dermaston i la fàbrica de municions. A partir d’aquest accions es varen anar creant altres campament de la pau en altres llocs de la Gran Bretanya i d’Europa, com ara Catalunya.
- El 1985, DOAN (Dones Antimilitaristes) ja van pro- tagonitzar tot un seguit d’accions contra les bases nucle- ars i les seves repercussions per a la vida de les persones i del planeta, sota el lema «Ni guerra que ens destruei- xi, ni pau que ens oprimeixi». Aquest lema, que va ser el nostre referent, incorporava a la lluita pacifista la idea d’una societat no masclista. Ens oposàvem a la guerra i als exercits, expressió institucionalitzada de la violència patriarcal i del manteniment d’un ordre que no volem que sigui el nostre. Per tant, l’antimilitarisme era la mane- ra ACTIVISTA de no rearmar més la societat. En aquest debat connectarem amb les dones joves i amb les dones del moviment d’objecció de consciència. L’any 1984, la Hether, una dona de Greenham, va venir a Barcelona per explicar-nos la seva experiència, i vam improvisar una acampada a la plaça Sant Felip Neri. Després de I‘acte, unes quantes dones vam dormir al ras amb ella mentre es feia clar, sense acabar d’entendre per què era tan impor- tant per a ella. De mica en mica ens anàrem involucrant en la teranyina de solidaritats i plantades que representa- va el campament de la pau a Greenham: “No són només els míssils, sinó totes les coses, les que volem canviar.”
El maig del 1985, el Tren de les Dones i I’acampada de dones a Tortosa ens van sorprendre a nosaltres mateixes i van tenir una repercussió insòlita. Va ser una experi- ència genial: un tren ple de dones, conduït per dones que es va dirigir fins a Tortosa per fer-hi una acampada de dones antimilitarista. La població d’aquest munici- pi ens va rebre dividida: els uns ens tiraven tomàquets, mentre que els pacifistes i d’altres ens protegien i ani- maven.
Va ser una experiència d’autoorganització, de relació entre dones experimentada d’una manera nova, engres- cadora i positiva. Ens ho havíem passat be, havíem re- eixit malgrat les amenaces, ens va donar força. Anàvem eixamplant la teranyina…
Aquesta acció ens va permetre ser més conegudes, re- lacionar-nos millor amb d’altres moviments, fer enten-dre per què ho volíem fer nosaltres soles, que no eren accions contra ningú (tret del militarisme) sinó a favor de les nostres idees, de nosaltres mateixes, i que, com deien les dones de Greenham, “érem la mateixa lluita”.
Les guerres i l’impacte mediambiental en la vida de les persones i del planeta
Es tracta d’un tema sobre el qual volem posar l’accent, perquè tot i que sabem que les guerres suposen la destruc- ció immediata de la vida de moltes persones, encara es parla poc de les repercussions negatives en la vida de les persones i del territori (del planeta) un cop finalitzat el conflicte armat.
- Destrucció de les infraestructures d’abastiment d’aigua potable. L’aigua és un recurs indispensable per a la supervivència, i és per això que l’article 52 del Conve- ni de Ginebra de 1949 (acords que normativitzen el dret internacional humanitari i que pretenen minimitzar els efectes negatius de la guerra), prohibeix “atacar, destru- ir, sostreure o inutilitzar els béns indispensables per a la supervivència de la població civil, com ara […] les instal- lacions i reserves d’aigua potable i les obres de reg”.
Tot i això, les infraestructures d’abastiment d’aigua potable a la població civil continuen sent un objectiu militar dels exèrcits regulars i diversos grups armats. Un dels darrers exemples el va patir la població pales- tina el juliol de 2014 durant la guerra d’Israel contra Gaza, en què a més dels 2.250 palestins morts i dels 56.000 habitatges enderrocats, també va quedar destru-ïda una bona part de les infraestructures, raó per la qual la manca d’aigua és actualment un dels principals problemes de la població de la franja de Gaza.
- Les mines soterrades(antipersones). Cada dia mo- ren 10 persones per culpa de les mines antipersones. Les desenes de milions de mines escampades pel món són un dels pitjors llasts que pateixen els països que inicialment han aconseguit superar una guerra, ja que només els passos fronterers habilitats, les carreteres i camins són espais desminats i, per tant, segurs. Curiosament hi ha un desequilibri brutal entre el preu d’una mina i la seva desactivació. Una mina val aproximada- ment 2 €, mentre desactivar-la costa 720 €. Qualsevol de nosaltres pot extreure les seves conclusions sobre per què no s’ha acabat de netejar els territoris minats. Són armes estratègicament col·locades per tal que la població no pugui accedir a determinats llocs i territoris i no puguin recuperar els seus camps de correu, que alhora són en bona part el seu mitjà de subsistència. Per tant, acaben sent terres abandonades i posterior- ment incultivables.
- L’urani empobrit. Utilitzat durant la Guerra del Golf, va afectar molt negativament la població iraquiana: augment considerable de malalties infeccio- ses causades per estats d’immunodeficiències greus; símptomes semblants a la de la SIDA, infeccions massives d’herpes i d’herpes zóster; una síndrome fins avui desconeguda causada per disfuncions hepàtiques i renals; leucèmies, anèmies aplàstiques i neoplasmes malignes; deformitats congènites causades per defectes genètics, tant en persones com en animals. També va afectar la cadena alimentària per l’impacte i la contaminació consegüent del territori.
- L’agent taronja. La guerra que va patir el Vietnam és un dels casos més paradigmàtics dels efectes devastadors que pot comportar una guerra sobre el medi ambient i la salut de les persones. Entre 1962 i 1970, l’exèrcit dels Estats Units va llençar des d’avions 77 milions de litres d’agent taronja sobre els boscos del país. Aquesta arma química és un potent herbicida que destrueix la vegetació de tot tipus en 24 hores. El 10% de la superfície de Vietnam del Sud va quedar afectada i el 50% dels boscos de manglar van desaparèixer (a més de les conseqüències directes sobre més de dos mili- ons de persones). Actualment es calcula que hi ha mig milió d’infants que van néixer amb malformacions per culpa de l’agent taronja que es va llançar sobre el país fa ja més de 40 anys.
- El fòsfor blanc a la franja de Gaza. El 2009, l’exèrcit israelià va atacar la població civil de Gaza usant fòsfor blanc, un material altament eficient que crea un núvol de fum del qual es desprenen una mena de petites bo- les de foc que incendien els cossos humans i també i el territori habitable. Va afectar també les poques zones cultivables que queden a Gaza.
Falten investigar encara les repercussions de les ar- mes químiques i biològiques en molts altres conflictes, com ara a Síria. A més de les víctimes civils desarmades, de les persones que han hagut de fugir de la guerra…, queda per veure’n les repercussions en el medi ambient.
La justícia climàtica és intrínsecament proporcional a la justícia social
Les persones som interdependents al llarg de tota la nostra vida. Aquest és el paradigma principal que sosté el que he intentat articular: la interrelació entre les per- sones i el medi que habitem, sigui el barri, la comunitat, el veïnat, la família…
I en aquesta interrelació i l’acció contínua per potenciar-la hi estem immerses les dones, que més enllà de ser les víctimes en primera persona dels conflictes armats, alhora som les activistes per la resistència i la defensa del territori.
Com a víctimes, sabem com ens afecten les guerres i els conflictes: agressions sexuals, violacions, tortures, segrestos, matrimonis forçats, desplaçaments forçosos de la nostra comunitat…, és a dir, violència patriarcal en totes les seves expressions. Però també som les que hem encapçalat l’activisme per defensar la terra, el territori
—la vida— en tota la seva diversitat.
Alhora que som víctimes dels conflictes armats som també les primeres defensores de la terra (a Guatemala, Hondures, Colòmbia…): dones amenaçades, perseguides, criminalitzades i assassinades pel fet d’oposar-se al poder patriarcal de les multinacionals que espolien i expropien les seves terres i els seus recursos naturals (extractivisme, construcció d’hidroelèctriques amb aprofitament de rius…); dones defensores de la terra i de la seva comunitat que s’hi enfronten perquè saben que aquestes agressions signifiquen una pèrdua irrecuperable per al medi ambient i que en depèn la supervivència i la de la seva comunitat; dones defensores de la terra i de la vida, que han treballat per visibilitzar com aquestes agressions contra els seus cossos és també una agres- sió contra la Mare Terra; en resum, dones que no només són dadores de vida sinó que també en tenen cura.
A totes elles, que han arriscat les seves vides, els devem el reconeixement i l’autoritat pel seu activisme. I també les hem de reconèixer per l’augment de les xarxes entre totes, apostant fermament per les sororitats* compartides, contra el patriarcat capitalista, racista i colonial i per la desmilitarització i el desarmament dels territoris ocupats arreu del món pels agents armats.
