Lleure Feminista. Islàndia, estiu de 2010
Últimament sovint em rondava pel cap com podríem compartir entre totes nosaltres, les dones feministes, els esdeveniments, les festes, les tradicions, on estan implicades dones d’aquí i d’allà i de més enllà i com podríem ajudar a fer-les conegudes entre nosaltres, procurant així eixamplar-ne la seva visibilitat, augmentar-ne el seu coneixement en definitiva treballar una mica per la nostra autoestima col.lectiva i per la nostra xarxa gràcies a la qual sabem identificar totes aquelles dones que ens han anat fent possibles i a les quals reconeixem autoritat.
Vaig trobar l’ocasió aquest estiu a Islàndia, durant un viatge familiar al llarg del qual vaig fer tres ‘descobriments’ que em van de debò emocionar.
I vaig decidir que a la tornada ho compartiria amb vosaltres.
Si aconsegueixo que us semblin interessants quan aneu a Islàndia tindreu tres cosetes més per a fer…!
Era doncs a Islàndia, amb la família de la meva nora islandesa. Perdoneu l’apunt familiar però aquest fet va ser molt important per a poder descobrir llocs i llogarrets, recons i espais de Reykjavik, i del país, interessants.
Per exemple, el parc de Laugardalur (que vol dir ‘espai on hi ha aigua’) a Reykjavik. Un parc gran molt gran, verd de gespa –a l’agost – net, amb espais amplis, molt amplis. Dins del seu perímetre hi ha un zoo amb animals de granja del país i un parc infantil amb molts i grans recons on poder prendre el sol –quan lluu- i jugar la canalla.
També hi ha una cosa que em va emocionar enormement i que ara us explico:
Dins el parc, (foto 1, foto 2] hi ha les restes del safareig públic, uns panells explicatius del lloc i una escultura en homenatge a les bugaderes!
El cas és que per aquell indret passava un rierol d’aigua molt calenta i les dones l’aprofitaven per anar-hi a rentar la roba. La roba la portaven amb cubells a l’esquena (foto3) i no era estrany que algunes dones, sota el pes del que transportaven, caiguessin a l’aigua. El fet s’agreujava si a més a més els queia al damunt tot el cubell amb la roba (foto4). Una xicota jove, embarassada, hi va caure. I hi va morir.
Llavors les autoritats van decidir de protegir el pas de l’aigua per tal d’evitar-hi més caigudes instal.lant-hi unes reixes protectores.(foto5, foto6)
Allí, en aquest gran espai, com veieu a les fotos, tenen un panells amb fotografies antigues on es veu com ha anat canviant el lloc (foto7, foto8, foto9). Alhora es ret donatge a la xicota que hi va morir, amb una foto seva i donant el seu nom. Anna Þorsteinsdóttir (foto 10)
En els panells expliquen també els estris que es feien servir (fotografia 11) i la història dels canvis en el rentat de roba (fotografia 12).
Fixeu-vos com la dona que ja té rentadora aprofita per llegir!! (fotografia 13)
A part dels panells explicatius amb les fotos i de mantenir el lloc molt net i agradable, de conservar-ne l’accés a l’aigua amb les reixes – ara no raja, però -, les escales de pedra que hi facilitaven l’arribada (foto14), els marges dels desnivells (foto15), hi ha també instal.lada en la part alta de tot l’espai una escultura, que reprodueix una bugadera (fotografia 16).
El conjunt – tot ell molt cuidat i endreçat- em va fer sentir molta enveja i em va emocionar.
A Islàndia, una excursió ‘obligada’ és anar al Triangle d’Or, és a dir anar a visitar els guèisers, la cascada de Gullfoss i la vall i parc de Thingvellir (foto17). Allí, al Triangle, m’esperaven unes altres dues sorpreses agradables…
Thingvellir és el lloc més polític i més patriòtic del país. Allí entre espais meravellosos passa un dels molts rius que ens acompanyen durant la visita a Islàndia. El riu fa un revolt i forma un toll bastant gran i profund –Drekkingarhylur-: és l’ indret on es llençava a les bruixes i a les ‘adúlteres’. És a dir a Islàndia no les cremaven, les ofegaven! El lloc està assenyalat i en el panell consta la llista de dones que van ser ofegades en aquelles fredes aigües! (foto18 i foto18bis) Quin detall!.
La cascada de Gullfoss, bé, en realitat són dues meravelloses cascades de 30 metres del riu Hvitá les aigües del qual venen de les glaceres (foto19, foto20).
A finals del segle XIX un grup d’empresaris estrangers van voler llogar les terres del voltant de la cascada i la pròpia cascada per una durada de 150 amb la intenció de construir-hi una Central Elèctrica. La resistència i la coordinació de les accions contràries a aquestes intencions les va organitzar una dona, una grangera vídua. Després d’anys de plets i de resistència la cosa va acabar bé i així la podem contemplar avui intacta! I allí hi té ella un monument, erigit el 1978, al costat de la meravella que és Gullfoss. Es deia Sigríđur Tómasdóttir. I així consta. El 1994 s’hi va construir també un espai-museu dedicat a la seva memòria. A l’emoció de la naturalesa se me n’hi va afegir una altra, com a més priva i íntima: redéu amb les dones!!! Aquí i allà i més enllà som la repera!!!
Quina sort tenen les islandeses de ser tan reconegudes, oi?!!
Viatge a Islàndia de l’Antònia Pallach-Estela. Estiu 2010
