La sentència és un avís a navegants, i cerca el càstig exemplaritzant per les dones que desafiïn l’autoritat de l’estat.

Retreu a Juana no haver provat el maltracte sense tenir en compte la negligència de l’estat en la tramitació de la seva denúncia i la dificultat estructural de les dones en provar les violències.

La sentència banalitza les violències de manera irresponsable i atia  l’estereotip tòxic de la instrumentalització del sistema judicial per part de les dones per aconseguir avantatges processals.

La sentència té una perspectiva errònia, posa al centre la defensa de l’honorabilitat del pare en lloc de l’interès superior dels fills que és el que protegeix el delicte.

Hi ha precedents que per fets similars, condemnen per desobediència (pena menor) i no per sostracció de menors, en entendre que no hi havia una voluntat de privar definitivament la relació amb el pare i sabut contextualitzat una situació tan complexa.

La sentència menysprea l’esforç de Juana per provar el maltractament, desestimant totes les proves, reivindicant que només existeix la veritat judicial.

Era raonable atenuar la responsabilitat per no acomplir els requeriments judicials de qui esperava la resolució dels recursos que hi va plantejar. Actuar pensant en el compliment del deure de protegir els fills, hauria d’haver atenuat la pena.

El pare va desprestigiar Juana en molts mitjans i només es qüestiona l’estratègia comunicativa de Juana.

Al final es condemna en el nom del suposat benestar dels fills sense existir prova de l’impacte negatiu que hauria suposat el canvi d’entorn.

Probablement assistirem a un llarg recorregut que acabarà en instàncies internacionals, que sí analitzaran els fets amb perspectiva dels drets humans dels infants i en clau de gènere, arribant a un resultat ben diferent.

Barcelona, 28 de Juliol 2018