Exposició de Paula Rego a la Virreina

Inauguració: divendres 7 de juliol, 19 h

Exposició: fins al 8 d’octubre.

Hereva de l’expressionisme de Goya i de la mordacitat de Hogarth, l’obra de Paula Rego (Lisboa, 1935) ha configurat, durant més de mig segle, una faula persistent sobre la naturalesa humana. Les seves pintures i els seus dibuixos investiguen amb una atenció especial com les dones han organitzat espais de desobediència històrica davant els imaginaris culturals imposats des del patriarcat.

L’obra de Paula Rego (Lisboa, 1935) es podria llegir com una gran faula sobre la conducta humana. Així doncs, els vincles de domini i dependència, el rancor davant les injustícies socials, la persecució dels cossos irreverents o la sexualitat constreta pel moralisme conservador són temes que reapareixen de manera cíclica en les seves pintures i els atorguen un cert caràcter existencial. D’altra banda, les obres de Rego estableixen un diàleg càustic amb la història i amb el temps immediat, discrepen de l’herència cultural del patriarcat i denuncien les agressions vingudes de les jerarquies del poder. Mitjançant metàfores i exabruptes, combinant relats literaris i vivències personals, l’artista ha confeccionat, durant més de mig segle de trajectòria, un imaginari enèrgic i antinormatiu poblat per éssers que salten de l’estupor a la indisciplina, de la fredor a la violència.

L’evolució artística de Paula Rego és un autèntic gresol de diversitats i reformulacions. En aquest sentit, les seves primeres peces participen d’un llenguatge abstracte proper a Vieira da Silva i a Dubuffet, mentre que la seva producció posterior, propera a l’anomenada Escola de Londres —Bacon, Freud, Kossoff, Auerbach i Andrews, entre altres—, s’ha de considerar hereva de l’expressionisme de Goya i del sarcasme de Hogarth, juntament amb Daumier i Gutiérrez Solana, en sintonia amb les atmosferes torbadores de Balthus i l’obscenitat refinada de Klossowski.

No obstant això, a diferència dels artistes anteriors, Rego ha incorporat una permeabilitat més gran respecte a altres fonts alienes a la pintura —per exemple, el teatre, l’òpera, les narracions populars i el cinema—, i també ha desplegat una mena d’àmplia exploració sobre com les dones han organitzat els seus espais de dissidència històrica.

Lèxic familiar, que pren el títol de la novel·la homònima de Natalia Ginzburg, és una exposició que recorre sis dècades de l’obra de Paula Rego: entre els seus dibuixos dels anys cinquanta i alguns projectes recents, sense oblidar les sèries dedicades a l’avortament, a Jane Eyre, de Charlotte Brontë, i a Misericordia, de Benito Pérez Galdós, o les peces inspirades en la dramatúrgia de Martin McDonagh.