Palestina és una qüestió feminista

Des de Dones x Dones recuperem aquest article, que hem traduït al català. Enllaç a la publicació original: https://ctxt.es/es/20240201/Firmas/45638/Irene-Zugasti-feminismo-gaza-genocidio-israel-palestina.htm

Les nostres condicions de vida estan profundament afectades per la manera com els Estats
competeixen entre si, les aliances que trien, com es fan la guerra o la pau ia través de quins
relats acceptem aquest ordre.

Irene Zugasti 23/02/2024

“Palestine is a feminist issue”. És obvi, no? o potser no tant. Al capdavall, què tindria a veure amb nosaltres un genocidi a milers de quilòmetres? En què afecta els nostres debats polítics de caminar per casa, els nostres malestars, les nostres demandes, els drets que ens queden per disputar? La resposta és senzilla: tot. Ho té a veure tot. El que és internacional és polític, així que el que és personal també és internacional. O, simplificant el palíndrom, com deia Cynthia Enloe en aquell assaig meravellós, una comprensió feminista de la política internacional és encara més clara si la formulem al revés: “El que és internacional és personal”. Les nostres condicions de vida, la nostra quotidianitat més ordinària i simple, està profundament travessada per la manera com els Estats competeixen entre si, les aliances que trien, com es fan la guerra o la pau, i a través de quins relats acceptem –o no– aquest ordre internacional i el lloc que hi ocupem.

Aquest 8 de març del 2024, a sis mesos de l’inici del genocidi més letal del que portem de segle, cal que les feministes ens articulem en clau internacional i internacionalista, perquè la potència d’un internacionalisme feminista per la pau és immensa i l’única via possible per construir una alternativa al règim de guerra a què ens volen abocar. Que Palestina és una qüestió feminista no és només un eslògan, i heus aquí quatre idees per explicar-ho:

En primer lloc, perquè el règim de guerra global a què Occident sembla dirigir totes les seves forces necessita l’ordre de gènere per funcionar i legitimar-se; per això ho hem de trencar, abolir, desmuntar-ne les lògiques. Necessita joves disposats a ser carn per a la picadora, màrtirs, herois, i necessita dones disposades a ser descans del guerrer, cossos a disposició de l’Estat i els seus aparells, víctimes necessàries i inevitables per venjar. Necessita l’explotació i la violència les dones per justificar-se, –no oblidem les agressions sexuals com a gran “argumentari” d’Israel en la justificació del seu massacre– i necessita que els homes segueixin sentint-se segurs sabent-se soldats davant del col·lapse de la masculinitat que suposa patir-ne una guerra a les teves carns. L’apartheid israelià i la seva violència busca esgotar fins a extingir aquelles compromeses amb la reproducció social, amb la vida i la supervivència a Palestina: per això ataca hospitals, combois i corredors humanitaris, infraestructures bàsiques, l’aigua, la terra, els col·legis, les universitats, els centres comunitaris, fins a desfondar els qui les sostenen i esborrar-les, metafòricament i literalment, del mapa. Necessita unes forces d’ocupació que els neguin l’accés a la salut, l’educació, els drets reproductius, la llibertat de moviment, l’exercici de les llibertats més bàsiques. Necessita netanyahus, bidens, borrells, la senectut vestida de camuflatge, en tota la seva escala de posicions, que omplin d’arguments i raons els seus casus belli i justifiquin que multiplicaran la despesa en armament, seguretat i defensa podent fer-ho en sanitat pública, habitatge o en abordar la crisi climàtica. Necessita mitjans de comunicació i analistes –aclaparadorament homes, aquests geopolitibros de capçalera– que aclamen la guerra i les seves lògiques narrant cada ofensiva i convertint els morts en comptadors sense història perquè, si no omples la cistella de la compra, si no pots llogar-te una casa ni pagar la llum, si et mors aconseguint la riba d’Europa, sigui culpa de la “tensió internacional” i d’uns quants tipus dolents que canvien segons les necessitats del guió. Necessita “valors” –com la igualtat o els drets de les dones– retorçats i esgrimits com a excusa per ennoblir els seus genocidis o les seves matances a les fronteres, per fer digna i irremeiable la barbàrie.

El carnaval passat, al meu barri a Madrid, em vaig creuar amb un grup d’homes joves, gairebé adolescents, disfressats de militar: cascos, ulleres, guants, motxilles tàctiques, fusells d’assalt hiperrealistes, botes. Posaven disparant a l’aire, simulant arrestos, col·locant-se en formació: eren indistingibles de les fotos dels soldats israelians de la seva mateixa edat que circulen per la xarxa i que també juguen a les batalles, però amb morts de debò, i pengen a TikTok les seves atrocitats . El règim de guerra és també això: que el teu fill prefereixi, d’entre totes les coses que podria ser en el dia en què un pot ser el que vulgui, performar el Call of Duty.

En segon lloc, perquè les resistències palestines a Estats com l’espanyol i en molts altres llocs del món en diàspora estan sent impulsades per dones que ens parlen de colonialitat, de migracions, de classe, de racisme, de família, de les violències sense nom que s’exerceixen contra elles. On elles s’arremanguin, hem d’estar totes. Les veig a les manifestacions, algunes porten vel i d’altres no –per a escàndol de la blanquitud il·lustrada–, d’altres es nuen la kufiia al capdavant, algunes ja van néixer aquí, altres porten l’exili als talons. La història de les organitzacions de dones palestines és llarga i complexa, i han enfrontat els seus propis debats interns, com a totes les lluites anticolonials: no necessiten lliçons de ningú. Ens recorden que allà, a casa seva, a la terra de la qual han estat expulsades, hi ha dones sostenint les seves comunitats, hi ha mares que són figures fonamentals per a la construcció comunitària i política; hi ha les que continuen operant en hospitals en ruïnes, fent classe a escoles que volen pels aires, sent torturades en presons pel seu activisme polític, assassinades mentre fan periodisme. El silenciament de les veus de les dones palestines també és avís a navegants, perquè en el seu activisme es juguen molt més que la paraula: a Alemanya, aquest país de memòria selectiva, arrisquen detencions i deportacions per defensar-ne la causa. Al Regne Unit, algunes enfronten processos judicials per manifestar-se, per exemple, davant de la fàbrica d’Elbit (sí, l’empresa de material defensa a què Espanya ha continuat adjudicant sucosos contractes públics fins i tot després del 7 d’octubre del 2023) o són acusades , directament, de terrorisme. Als Estats Units, defensar públicament Palestina pot costar-te no només una persecució política, sinó la teva feina en una universitat, en un mitjà de comunicació, al cinema o en un lloc de treball qualsevol tan aviat com caigui sobre tu l’ombra de la sospita de la nova caça de bruixes. Parlar per les que no poden fer-ho no equival a parlar en nom seu, sinó trobar-nos en la denúncia del que el projecte colonial sionista, com a element clau del capitalisme internacional, suposa per a les seves vides i per a les resistències.

En tercer lloc: és innegable el denodat esforç per mantenir fora del circuit de les relacions internacionals i de la política exterior els activismes feministes, construint –allà sí– un cordó sanitari que garanteixi l’estat de les coses dins de les seves cancelleries, ambaixades i organitzacions. La “diplomàcia feminista” que han desplegat diversos Estats europeus –Alemanya o Espanya entre ells– funciona com a complement adorn de les seves estructures excloents i jeràrquiques a la interna i reforça una “acció exterior”, basada a reforçar les estructures de dependència, de colonialitat, de fronteres, i el paradigma humanitari com a únic model davant d’una sororitat entre iguals –paradigma, a més, cada cop més dependent de la filantropia privada o del vaivé dels governs de torn, com estem veient amb la UNRWA–. Una diplomàcia feminista que s’invoca en ambaixades on els canapès te’ls serveixen criades migrants amb còfia, que es congratula de l’enèsima cimera internacional en què s’aplaudeix les dones del “tercer món” pel seu “empoderament” o la seva “construcció de la pau” que s’han fet fora a l’esquena davant dels conflictes i situacions que el que “primer món” ha creat per a elles. Les “dones per la pau” autoorganitzades són així desposseïdes del seu potencial polític i transformador i relegades a la molt humanitària i necessària tasca de reconstruir el territori i de cuidar les comunitats, això sí, un cop els objectius de guerra han estat consumats. Com a dissidència controlada, la legitimació del règim de guerra s’articula també a través de fórmules del feminisme neoliberal, com la celebració de la paritat i de la presència femenina en les estructures bèl·liques o militars: les valentes soldats israelianes, Wonderwoman, les ministres de Defensa o alguna analista internacional que els compri el discurs per la tele. El feminisme institucional d’Occident i les forces polítiques que el representen faran el que sigui necessari per legitimar l’statu quo. Al capdavall, el règim de guerra en garanteix la supervivència. Von der Leyen i el seu sionisme militant, Margarita Robles i els seus pressupostos militars, Hillary Clinton –convenientment escridassada per les valentes estudiants de Columbia– i els seus històrics rècords de compra i venda d’armes, totes són necessàries –al costat del silenci de les altres– per permetre el genocidi i sobretot, per evitar que neixi qualsevol alternativa. “Si us plau, no treguis Palestina en el teu discurs. Aquesta és una conferència de dones, no de política”: això és el que Betty Friedan va deixar anar a Nawal el Saadawi durant la Conferència de Nairobi de 1985. El feminisme institucional de la paritat, dels debats sobre qui es queda el despatx, aquell que no té interès ni li importa la disputa internacional, o la deixa per a la filantropia de l’endemà, no m’interessa. Un feminisme que prefereix escandalitzar-se per una cançó d’Eurovisió abans que pel genocidi de desenes de milers de persones, que fa matemàtiques electorals amb les mortes, o que directament, menysprea qualsevol lluita decolonial com un assumpte menor i molest a la seva agenda de llibertats, no ens convoca ni mereix més atenció ni respecte. Però hi ha una política exterior feminista –o una geopolítica feminista, si ho preferiu– diferent, que batega i s’estén i que no hi cap a les ambaixades, la que va generar fa pocs anys xarxes de solidaritat internacional per denunciar les violències sexuals o la que avui han construït a tot el món les palestines desplegant un activisme multitudinari i poderós, a costa, precisament, de no ser gaire diplomàtiques.

En darrer lloc, Palestina és una qüestió feminista perquè les feministes sí que tenim una alternativa al seu règim de guerra, però ells no en tenen cap. Com diuen les dones del Palestine Feminist Collective , la lluita palestina estableix i redefineix pràctiques i principis que beuen dels moviments decolonials de tot el món, i que està construint, encara sota les bombes, “una filosofia d’alliberament i pràctica necessària per crear el món on volem viure”. Principis com el de la justícia internacional, encarnada en aquest al·legat de dignitat que va ser la causa sud-africana a la Cort Internacional, o pràctiques com el boicot de consum, que ens recorda com un acte tan senzill com no comprar o no contractar és un acte d’ amor cap a l’altra banda del planeta, prioritzant cuidar sobre consumir, demostrant que no som indiferents. El genocidi palestí i les seves lògiques de resistència ens han obert els ulls davant d’un Occident que és un vell egoista, cobdicios i decadent, com la majoria dels seus líders, però també ens han invocat a preguntar-nos quins són els altres camins i mons possibles.

En enfrontar les violències, sempre vam tenir meridianament clar que si ens tocaven a una, ens tocaven a totes. També les que donen a llum en tendes de campanya i entre runes, les que agredeixen als checkpoints, les que silencien i reprimeixen o les que assassinen. La pau és el nostre horitzó feminista més urgent: no una pau a mida d’Occident i els seus amos i senyors, no una pau domesticada i còmoda, ni una pau ajornada i submisa que pugui encaixar en el seu business as usual, sinó una pau que arrossega amb si als genocides, una pau justa sobre la qual construir noves regles i relacions, una pau en què la justícia social, els drets humans i la reparació els derroquen de la cadira i els despullen com els arquitectes de barbàrie que són, han estat, i seran si nosaltres no ho evitem. Des del riu fins al mar, i fins on puguem empènyer. Una pau davant els que volen veure el món cremar i beneficiar-se recollint les cendres. Salvar Palestina és salvar-nos una mica a totes, perquè sí, allò internacional és personal i aquesta pau és, més que mai, una qüestió feminista.

————-

“La pau és el nostre horitzó feminista més urgent: no una pau a mida d’Occident i els seus amos
i senyors”. UNA PAU QUE SIGUI LA NOSTRA. Perquè entre morir i matar, hi ha una altra lógica a la de la guerra: preservar la vida i teniur-ne cura. (Dones x Dones).