Presons de dones i desigualtat en època de Corona Virus

Data:
LLoc:

“…A veces pues vivo encerrada en pasillos
delirantes con enormes salas de estar donde
me siento a leer sueños, hasta que cantan mi
número por un altavoz…”

(Patricia Heras, del poema Despistes III

Si ho penso en primera persona, em paralitzo; no se ni per on començar….tot és bastant incomprensible, inversemblant. O, si més no, la raó no m’arriba suficient per entendre realment el que ens està passant i ens pot anar passant. Tanmateix, hi ha una cosa que si la veig tan i tan clara: la desigualtat de tot plegat. La desigualtat dels efectes de la pandèmia és flagrant amb aquest coronavirus, i és el primer que em ve a la ment, la esigualtat a nivell social, racial, ètnica, residencial, per països o zones, per edats, per treballs i, és clar, per gènere. I, des del meu sofà de casa, monomarental temporal amb dos fills adolescents, confinada però no empresonada, camino per passadissos delirants amb enormes sales d’estar, com les que pensava la Patricia. Em trobo asseguda llegint els meus somnis, sense que ningú -més que el real decret del govern espanyol i el seu model securitari de control de contagis per mera repressió policial i militar- em cridi a l’ordre del meu número. Faig el que puc per anar fent, sabent que visc còmodament encara, i per bé que voldria sortir corrents, el que realment em pertorba i em fa plorar de ràbia i impotència és no poder fer prou pels que n’estan patint les conseqüències. I entre tota aquesta gent, com sempre, els grups més vulnerabilitzats continuen sent els més afectats i la pandèmia que podia tocar a tothom “per igual”, segons els comentadors, opinadors i xarlatans professionals de sempre, sovint ignorants i fora de la realitat, es distribueix desigualment i vulnerabilitzant més als que ja ho estaven abans. I de retruc en aquests grups més exclosos, l’impacte de gènere encara és més fort i les dones, en surten les més perjudicades, com és el cas del col·lectiu de dones a les presons que a mi em preocupa especialment i intento ocupar-me’n des de la recerca activista feminista. Fa tant de temps que en parlo i que em sento a mi mateixa any rere any, dient el mateix, encara que sigui amb més evidències i nous enraonaments, que la impotència que ja m’agafava abans –o sia gairebé fa trenta anys, però també fa un meset-, ara amb l’afegit d’aquesta pandèmia, no se ni com definir-la.

Ens turmenten cada cinc minuts amb el creixement exponencial de les xifres de morts al món (amb una inabordable angoixa bloquejant), incloent especialment la dels famosos i poderosos, com remarcant-nos el caràcter indiscriminat i pretesament “igualador”, fins i tot interclasse, de la falç mortal del virus. Aquest virus, bitxo quasi corpori, humanitzat, bèl·licament erigit en un enèmic invisible però que, de ben segur, aguaita als tradicionals espais de solidaritat comunitària, als carrers que volíem sempre nostres, però que (ara?) amenacen amb polítiques de neteja ciutadana, practicada per policies i militars. La   resposta estatal bolcada en la pàtria, la llei i l’ordre; la restricció o aniquilació de drets fonamentals, com a consubstancial i inescindible de tota política de salut pública eficaç contra la pandèmia, això és el que ens diuen. I no em cap que no es pugui comprendre que l’única cosa raonable que ens haurien de dir, és que s’han utilitzar tots els recursos que té l’Estat al seu abast per reduir la concentració forçada de persones en els mateixos espais físics. Les presons són un d’aquests espais i cal actuar-hi. A més de les millores indispensables en les condicions de privació de llibertat durant la vigència de la pandèmia, l’única mesura a gran escala, raonable i adient a la finalitat última de com reclama l’Organització Mundial de la Salut, evitar la concentració de persones en un mateix espai físic, és la de reduir molt significativament la  població empresonada en establiments penitenciaris.

“…Durante la última semana se ha apreciado un aumento mundial de la propagación del coronavirus COVID-19… La forma más efectiva de prevenir infecciones y salvar vidas es romper las cadenas de transmisión… [Para ello]… se aprecian las medidas de distanciamiento social, como el cierre de escuelas y la cancelación de eventos deportivos y otras reuniones o concentración de personas…”(Tedros Adhanom Gebreyesus, Recomendaciones de la Organización Mundial de la Salud, 16/03/20)

Les presons són un polvorí, de fet, ja ho són fa temps o millor des de sempre; cap sorpresa doncs, que ara ho siguin més encara, i les de dones com anem denunciant i explicant una i altre vegada, estan en condicions àdhuc més precàries, més injustes, més discriminades que no pas les dels homes… Ara que en començàvem a parlar a Catalunya, ara que tenim preses polítiques, ara que les polítiques també són comunes, perquè les comunes també són polítiques… Ara que potser, aprofitant la lamentable avinentesa de persecució de les dones en lluita pels drets del seu poble, podíem canviar alguna cosa, ara, què farem, ara? Les institucions tancades i totals, com denominem les sociòlogues, i les persones que hi són recloses, a les residències de gent gran, als centres de menors, als internats i a les presons són, ara per ara, els grups més vulnerables de tot el que està passant. Lluny dels contactes amb familiars, de les amistats, del seu entorn habitual, havent de complir més normes que mai, en doble confinament amb restriccions de tota mena i aïllament quan no se segueixen les normes…

Ha estat una dona presa, la Denis de 78 anys, a la presó de Madrid VII-Estremera, la primera víctima mortal del Covid-19 entre la població reclusa de les presons de l’Estat (fins l’1 d’abril que se sàpiga). D’unes 60.000 persones privades de llibertat, aproximadament, a tot el regne d’Espanya, un 7%, són dones. Específicament, 4.322 dones, segons el programa d’Évole a la Sexta, Tres dies a Wad Ras, emès precisament el 8 de març, dia internacional de les dones. Dia de marxa i lluita feminista on se sol cridar “No estem totes, falten les preses”, per bé que a vegades sembla només una proclama, doncs el seu suport no acaba d’estar del tot en l’agenda feminista. Encara que, tot s’ha de dir, és la única que de tan en quan la té present, i són grups feministes radicals i/o anarquistes que solen organitzar marxes a les presons de dones per visibilitzar-ne la situació, com les que es fan abans del 8 de març a Wad Ras, a Castelló i a
presons d’altres ciutats del país. Ara bé, fou just abans de l’esclat de la pandèmia a Catalunya, que van parlar les preses de Wad Ras per televisió, i uns dies després a la mateixa presó esclatà també la  “revolta”…. I havia de ser una dona presa, també, la primera mort a les presons? Potser és casualitat, potser no…I havia de ser als mòduls de dones de Wad Ras, visibilitzats a la televisió una setmana abans, on s’iniciés una vaga de fam? … Coincidències, fa ferum…

Les informacions sobre que està passant a l’interior de les presons, tant als Països catalans com arreu del món, estan arribant a través de les xarxes socials i d’alguns diaris alternatius que en comencen a fer ressò: com s’organitzen les persones  empresonades per reclamar drets, totes les dificultats que es tenen en aquest període de pandèmia, els motins, els disturbis, les protestes, les vagues de fam, les fugues, les morts, els manifestos de suport o concentracions fora dels centres per recolzar canvis de les polítiques penitenciàries i penals i també, que no menys important, l’autogestió dels propis presos i preses que s’estan coordinant per poder-se protegir activament entre elles i entre ells, algunes fomentant ràdios per comunicar les seves demandes o fent
brigades de neteja i d’àpats per disminuir contactes amb el funcionariat, resistències a la presó,massa sovint oblidades.

Arran de la pandèmia, dèiem ha mort una dona presa, però també un funcionari de la presó d’Alacant I, a Fontcalent; 111 funcionaris/es i 7 interns/es han donat positiu en coronavirus al sistema penitenciari espanyol i 245 preses/os i 870 funcionaris/es estan en quarantena; a Catalunya, 48 internes/s i 43 funcionaris/es han donat positiu de Coronavirus. Les dades, ball de xifres, aquestes són les oficials que surten als mitjans, però es comenta que les reals són moltes més, com sol ser habitual… De moment a Catalunya, vaga de fam a Wad Ras, vaga de fam i motí a Brians I; a la resta de l’Estat protestes i motins a la presó de Fontcalent, Soto del Real, Ocaña, i seguiran…No obstant, cal no oblidar tampoc ni deixar de dir que abans de la pandèmia, cada setmana, moria a les presons espanyoles, una mitjana de quatre persones, per sobredosi, per malalties infeccioses, per suïcidi o per altres raons, però d’això se’n feia molt poc ressò a la premsa o els mitjans. 

Fa setmanes que m’ha arribat, des de les xarxes socials, la vaga de fam d’algunes dones preses a Wad Ras, que ja va començar a mitjans de març arran de la prohibició de la Direcció General de Serveis Penitenciaris de totes les visites familiars als centres penitenciaris del Principat. La gran majoria de dones preses són mares (més del 80%) i d’aquestes la majoria son maresmonomarentals (més del 60% del total de dones preses -tres de cada quatre que són mares, i ja ho eren abans d’ingressar a la presó). Totes elles, mares de nenes i nens menors d’edat que, quan poden, van a visitar-les amb altres familiars. Clarament, suspendre totalment els vis a vis, però  també les visites a través dels vidres (els locutoris) dels familiars, dels fills i filles, de les parelleso dels amics/amigues, no és òbviament cap solució. Altrament, arran de la vaga, les dones preses de Wad Ras demanaven no tenir contacte amb la majoria dels tutors, tutores i funcionariat, aquest era la reclamació central. En tot cas, i supletòriament es demanava que se’ls obligués a posar-se mascaretes i guants, sabent que són aquestes treballadores les persones que, justament,
m és poden contagiar i transmetre el virus a dins de les presons, ja que a diferència de les visites
dels familiars i entorns de les preses, el contacte d’elles amb les dones empresonades és diari, directe, ingressant i surtin cada dia de la presó. La suspensió de les visites familiars, per contra, no fa més que contribuir a l’opacitat del sistema carcerari i a lesionar més encara els vincles afectius de les persones que cuiden a les persones preses –generalment dones-, de les criatures que les tenen com a referent de pertinença i de les mateixes dones privades de llibertat.

Quan començava la vaga de fam, una de les dones preses a Wad Ras ja tenia el virus del Covid-19 i no havia estat aïllada, d’altres tenien símptomes i no els feien -i continuen sense fer- les proves pertinents. I la primera solució de la nostra administració penitenciaria amb la vaga, fou aïllar les seves “lideresses”, i canviar-les de presó. I de la vaga que se n’ha fet?. Que volien “ara” les preses en aquest moment tan difícil per tota la població? Què reclamaven? Les preses volien el mateix que tothom: protecció, seguretat, i sobretot una dosis mínima d’humanitat que les faci sentir que també són persones i que les hem de cuidar; facilitats perquè no es pugui transmetre el virus per part del funcionariat; distanciament social però, no aïllament vincular. O no es va a la farmàcia i, a través d’un vidre, ens passen la medicació, si cal? El contacte amb l’exterior, amb la família, amb les amistats, amb el “afora”, a més a més d’un dret que només s’ha de restringir quan no n’hi ha altre mesura més adient, és també com una “medicina” quan hom està empresonat i tancat. Ja fa més de un segle que això se sap de la recerca científica en l’àmbit de la criminologia crítica i la psicologia clínica i forense, però amb un cop de ploma, per la cara, s’ho han carregat. Amb protecció i seguretat, perquè no poden les famílies visitar d’alguna manera els seus presos i preses?, perquè no s’habilita la tecnologia, encara que sigui, per poder virtualment visitar-se?. No hi ha ordinadors a les presons? Em diuen que gràcies a les reclamacions de les entitats de drets humans, algunes presons ja ho fan. Quines són? Perquè no ho fan totes?. A altres països, s’estan repartit mòbils a les persones empresonades d’alguns centres perquè puguin estar sempre en contacte amb els seus familiars mentre duri l’emergència sanitària. Diuen que al Principat s’han repartit uns 230 aparells a les presons, i al regne d’Espanya, uns 250; però és clar, no és suficient: els números canten…La població reclusa ascendeix a 8.274 persones a Catalunya (8/4/20) i ja hem dit que hi ha més de 60.000 persones a les presons espanyoles. Perquè a les presons de dones encara no han arribat.


La vaga de fam de Wad Ras ha fet que el funcionariat es poses al cap d’uns dies mascaretes i  quants i també es facilites un número de compte per fer ingressos des de l’exterior…Ja han aïllat a algunes dones amb coronavirus o per tenir símptomes, per bé que manca informació sobre la situació que viuen totes elles (les dones pateixen per saber com estan les seves companyes). A Catalunya s’ha iniciat un pla pilot a Quatre Camins durant aquest període d’emergència per implementar el sistema de videotrucades familiars -amb la compra que dèiem de mòbils-, que es vol estendre a tots els centres penitenciaris catalans, així com per establir trucades gratuïtes i oferir televisió a tots els reclusos que no tinguin recursos econòmics. Tanmateix, no n’hi ha prou amb aquestes mesures. A Wad Ras i segurament a altres presons, continua faltant material de protecció; segueix no havent-hi prou comunicacions amb els familiars; les cartes tarden més que mai a arribar; els tallers productius han tancat; les activitats lúdiques s’han reduït; no hi ha prous espais per a poder aïllar els casos de persones positives de la coronavirus. Per fer la quarantena,
com en tots els casos extramurs en que és necessària, cal que l’aïllament es faci en instal·lacions  mèdiques i no en una cel·la. Les dones de Wad Ras també reclamen que s’habilitin videoconferències de 15 a 20 minuts amb el compromís de gestionar-les elles; més alternatives per passar millor el temps a l’interior dels centres tenint en compte totes les limitacions que està comportant la coronavirus: possibilitats de classes d’escola online, major utilització del gimnàs, més temps lliure al pati i que, ja que se’ls ha facilitat més trucades telefòniques, diners també per a poder fer-les.


D’altra banda, cal tenir em compte que l’índex de patologies de la població penitenciaria és major que el de la població en llibertat, una part important –gairebé una tercera part- ja pateix  malalties infecto contagioses prèvies a aquesta pandèmia, com l’Hepatitis o la Sida, i, com s’indiquen en molts estudis, els trastorns mentals greus també hi són molt presents. Factors tots ells que augmenten encara més els riscos de sobreviure davant un contagi per la Covid-19 a les presons i que fan més que prioritari la sortida immediata de molts dels col·lectius empresonats.

Endemés, s’han suspès les sortides programades i tractamentals i l’entrada de voluntariat; s’estan aplaçant les juntes de tractament que decideixen si es pot accedir a beneficis penitenciaris, a permisos o a progressions de grau (és a dir, s’aplaça el compliment de drets essencials de persones privades de llibertat, a través de simples decisions administratives, moltes vegades ni tan sols escrites). També s’estan posposant judicis, amb la qual cosa moltes dones veuen perillar la seva llibertat i d’altres que estan en situació de preventives -sobretot a Wad Ras, on hi són la  majoria- estan a l’espera d’un judici que no se sap quan se celebrarà. Per això, com ja hem dit i tal com demanen urgentment diverses entitats de drets humans (com l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans- OSPDH i el Centre per la Defensa dels Drets Humans-Irídia, entre d’altres) cal prevenir i minimitzar l’impacte de la Covid-19, reduint  significativament la població empresonada i també revisant les situacions de presó preventiva que es poden evitar.

Les dones de Wad Ras reclamen això mateix: que les dones en espera de judici puguin tenir mesures alternatives fora de la presó; que les estrangeres tinguin l’opció de retornar als seus països; que les dones classificades en segon grau amb permisos aprovats tinguin la possibilitat de tornar als seus domicilis amb mesures telemàtiques; que les que tenen més de la meitat de la condemna complerta o les que tenen malalties amb patologies greus se’ls donin indults, mesures telemàtiques o llibertats condicionals. I que part del funcionariat del centre (una tercera part de la plantilla ja està de baixa) continuï treballant, per no retardar les dades de revisions de grau i els permisos de sortida, especialment en el cas de les mares, perquè puguin estar més temps amb les seves filles i fills.

Altres mesures que es podrien establir, són decretar la llibertat, avançar la fi de les condemnes o mesures alternatives a l’empresonament, com el compliment de la pena a domicili amb monitoratge electrònic a diversos col·lectius, per exemple: a) totes les preses/os que han complert ¾ parts de la condemna; b) als i les persones preses majors de 70 anys, sobretot si tenen malalties cròniques o terminals; c) a les dones embarassades; d) a les que viuen als Departaments maternals amb els seus fills i filles –que a Catalunya, no arriben a les 20 dones- i e) a les dones condemnades a penes menors de 5 anys, ja que la seva vida pot està en risc per la situació actual de pandèmia i de retruc si són mares, pot afectar la desprotecció de les seves filles i fills.

Cal recordar que la gran majoria de dones estan condemnades per delictes menors contra la propietat o relacionats amb el microtràfic de substàncies estupefaents de consum o ús abusiu, no permesos, justament, per les mateixes autoritats sanitàries que exigeixen evitar la concentració  de persones, encara que a elles, les forcen, a la vegada, a la convivència massificada i concentrada amb altres centenars de persones. Delictes que, en general, no impliquen ni l’ús de la violència, ni creen alarma o risc social. Com bé s’afirma en el manifest de les companyes feministes i d’entitats de drets humans de l’Equador que demanen l’excarceració de les dones preses (“Es justo liberarlas”), es tracta de delictes fruit de la pobresa, propis d’infractores que són les deixalles de les màfies i xarxes de narcotràfic i que moltes d’elles no delinquirien si existissin veritables alternatives laborals. Viuen massificades a les presons i la majoria han estat separades de les seves criatures que acaben vivint en la precarietat, en els seus propis grups familiars o institucionalitzades en centres i, per tant, totes elles debilitades per la privació del vincle matern que constitueix el model dominant de la cura a la nostra societat. Per això mateix, també la OMS insta a prioritzar les mesures alternatives a la pena privativa de llibertat per les dones amb fills i filles dependents.

Igualment, s’hauria de decretar la llibertat i/o el confinament domiciliari a les persones classificades en tercer grau o a les que ho estan en segon grau i que surten a treballar o a fer voluntariat, segons article 100.2, com és el cas de les preses polítiques Carme Forcadell i DolorsBassa (i també dels seus homòlegs masculins) i que segons recomanacions de la OMS, haurien de progressar directament a tercer grau per tal d’aplicar-lis la mesura de semi llibertat. De la  mateixa manera s’expressava el Síndic de Greuges de Catalunya, que seguint aquestes mateixes recomanacions, proposava també progressar-les a tercer grau sempre que se’n constati la capacitat de dur un règim de vida en semi llibertat, sigui un perfil d’escassa perillositat, es tingui suport social i familiar i s’estigui disposat a sotmetre’s a altres tipus de control. De fet, aquestaprogressió de grau, amb el corresponent confinament domiciliari, ja s’ha fet en alguns casos per part d’algunes juntes de tractament de presons del Principat, i a algunes altres de l’Estat. Però, ma lauradament, no a les de Mas d’Enric, Puig de les Basses i Lledoners, on no ha pogut sortir cap persona presa afectada per l’article 100.2, degut precisament, a que allà hi són, respectivament, “elles i ells”, preses i presos polítics per la lluita en defensa dels drets del poble català. A més a més, segons el Tribunal Suprem, si el funcionariat volgués autoritzar-ho en aquests casos, podria incórrer en un delicte de “prevaricació”. Per tant, entre les amenaces de represàlies i per tal de no assentar cap precedent, la “solució” de les juntes d’aquests centres ha estat que cap persona presa, i no només “elles o ells”, en pugui sortir beneficiada. Curt i ras, sense transparentar una argumentació coherent. O jo, una vegada més, sense la raó suficient per entendre’ls, que no puc més que esbrinar que es tracta de penalitzar-les encara més a totes elles i, endemés, al seu entorn quotidià més proper a l’interior de la presó. Quin sentit té, sinó? Quin altre que el sentit del càstig, la venjança i la retribució com a funció de la pena de presó pels presos i preses polítiques catalanes? Estem, altra volta, tornat cent anys enrere…

Totes aquestes mesures que posen l’accent en excarcerar i reduir la quantitat de persones preses en establiments penitenciaris, atenent sobretot a motius sanitaris -que esdevenen motius jurídics de major jerarquia que les motivacions de les normes de privació de llibertat-, juntament amb aquelles altres que proposen la millora de les condicions d’empresonament de la petita part que hauria de continuar tancada a establiments penitenciaris durant la pandèmia, també han estatre comanades pel Comitè per la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa  (https://www.coe.int/en/web/cpt/-/covid-19-council-of-europe-anti-torture-committee-issues-statement-of-principles-relating-tothe-treatment-of-persons-deprived-of-their-liberty-), i per l’Alta Comissionada de Drets Humans de Nacions Unides. A més i de manera expressa, tal com hem reiterat al llarg de l’escrit, per l’Organització Mundial de la Salut que n’ha publicat una guia específica del tema. En el document, s’insta als Estats a considerar les mesures no privatives de llibertat, i donar prioritat a aquelles persones  recloses amb perfils baixos de risc i especialment vulnerables, donant preferència, entre d’altres, a les dones embarassades i a les que tenen fills o filles dependents (http://www.euro.who.int/__data/assets/pdf_file/0019/434026/Preparedness-prevention-and-control-of-COVID-19-inprisons. pdf).

El conjunt de mesures suara esmentades, lluny de construccions teòriques o mera retòrica, són del tot viables a la pràctica, com demostra el fet de que estan sent aplicades per diversos països d’arreu, proposant commutació de sentències, llibertats anticipades, llibertats condicionals, o reavaluació de les necessitats de continuïtat de l’internament involuntari de pacients psiquiàtrics. França, Itàlia, Alemanya, Turquia i Argentina, d’entre altres, estan excarcerant cada dia més persones empresonades per motius de la crisi sanitària desencadenada, Països com a Iran o Noruega ho fan massivament, donant permís a uns 70.000 presos i preses per tal que estiguin a casa privats de llibertat (confinats en llocs sense concentració de persones ni aïllament vincular), o avançant l’alliberament de 126 presos/es (d’un total de 3000 persones preses) respectivament (CTXT, núm. 259, Abril).

Ensems totes les mesures, es podrien aplicar d’una o altra manera a les presons catalanes o a les  espanyoles, tal i com han reclamat moltes entitats de drets humans, com Acope, la Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucia, el Col·lectiu Cassandra, Grup de suport de presos/es de Lleida, el Colectivo de Apoyo a Mujeres Presas en Aragón, Salhaketa, l’OSPDH, Irídia, la Coordinadora de Barrios, Familiares de Presos en Catalunya, entre moltes d’altres. Han fet comunicats per a reclamar-les i denunciar que ni a l’Estat espanyol, ni al Principat, s’està actuant conforme els criteris recomanats per la OMS o el Consell d’Europa per afrontar la crisis de la concentració de persones a les presons arran de la pandèmia. D’altra banda, i des d’altres perspectives, com la dels sindicats de funcionaris de presons a Catalunya, i també de l’Estat espanyol, s’està denunciant la mala gestió de la pandèmia a les presons i la seva poca participació en les decisions que s’han anat prenent; demanen més personal, més equips de
protecció i més tests de detecció del virus per controlar la malaltia.

“…Que el reclutamiento de la sociedad libre nos sirva como excusa para denunciar el abandono sistemático al que sometemos a las personas preses…”, nos comenta Andrea Momoitio (Pikara, 8/4/20).
“…Per això, penso que si l’estada a la presó dels presos polítics i les preses polítiques serveix perquè es coneguin més i millorin, em sentiré útil i el nostre empresonament no haurà estat en va…”, ens planteja la Carme Forcadell (VilaWeb, 3/4/20).

 “…Estar encerrado supone no solamente la pérdida de la libertad de relacionarse con otras personas, de movimiento, de autonomía en las decisiones, de la posibilidad de ser feliz. La cárcel, con la enorme carga de castigo que supone, posibilita el sufrimiento, la violencia entre presxs y  uncionarios, la alienación  bloqueante del desarrollo intelectual, la dependencia absoluta de la adm nistración de los afectos, la posibilidad de tener una alimentación equilibrada… La cárcel es una suma de prohibiciones y castigos que, en demasiadas ocasiones, pueden conducir a la muerte…”, nos alerta ayer, hoy y siempre, Daniel Pont, de la Coordinadora de Presos Españoles en Lucha-COPEL (Pikara, 08/04/20).

És necessari actuar decididament contra aquesta ceguera, no només per donar cabdal compliment als drets de les persones privades de llibertat, sinó també pel benestar del conjunt de la societat. Pensar i repensar, en cada context, però, des de la realitat de Catalunya i des d’un posicionament crític i feminista, que es pot fer. Demanar mecanismes d’inserció residencial extramurs immediat de molts dels col·lectius empresonats. S’ha d’esponjar la presó, i tot i que en alguns casos s’està fent, s’ha  d’anar molt més enllà encara. Això no només contribuirà a protegir la vida de moltes persones preses, sinó que també disminuirà la massificació a les presons i crearà una situació molt més adequada i segura per la població empresonada que encara hi quedarà, i pel propi funcionariat que hi treballa. A la vegada, s’ha d’aplicar un pla seriós de protecció sanitària per tots ells i elles i fer-ho públic i transparent perquè la ciutadania en tingui constància.

Certament, el sistema penitenciari no compta, ara per ara, ni amb els recursos ni amb el personal sanitari suficient per fer front al desafiament que suposa aquesta pandèmia a les presons. Tanmateix, l’Estat està obligat a protegir les vides de les persones privades de llibertat i sinó actua de manera urgent per reduir-ne la població, i millorar les condicions sanitàries de les presons per la  petita part de persones que hi hagin de ser, podem estar condemnant a moltes d’altres a la malaltia i fins i tot a la mort. Com s’està fent per part de molts governs del món, Catalunya, la seva societat i el seu govern -que té competència exclusiva en polítiques d’execució penal-, tenim el deure d’ingressar i contenir comunitàriament en llocs sense massivitat convivencial -com les llars familiars-, a la major part de persones preses, per tal reduir la concentració de persones en un mateix espai físic tancat i contenir així la principal causa de l’expansió de la Covid-19 arran del territori.

Cal la solidaritat social amb totes le  persones empresonades als centres penitenciaris de Catalunya, escoltant les seves demandes, exigint a l’administració competent que així ho faci, habilitant els mecanismes de mediació per canalitzar les seves reclamacions de manera transparent i clara, incloent el coneixement del que està passant a tots els centres penitenciaris, sense oblidar els de les dones, el reconeixement de les seves especificitats i dels vincles que les travessen.

No totes les quarantenes de distanciament social són iguals. Re uïm la desigualtat de la coronavirus i fem-ho ja.

Elisabet Almeda Samaranch
Feministes per la Independència
Ca la Dona

2 Comments

Comments are closed.

  1. […] 1 Este artículo es una traducción al castellano del aparecido originariamente en catalán en la web de Ca la Dona (15 abril 2020) https://caladona.org/presons-de-dones-i-desigualtat-en-epoca-de-corona-virus/ […]

Log in with your credentials

Forgot your details?