La nostra amiga Tal Haran en envia aquesta carta de les dones de negre d’Israel.
FI DE L’OCUPACIÓ, DRET D’EXPRESSIÓ I RESPECTE A LES DEFENSORES DELS DRETS HUMANS
Escolteu les veus de les dones per la PAU, LA JUSTICIA I ELS DRETS DEL POBLE PALESTI
PROU ASSETJAMENT A LES DONES DE NEGRE!!!!
donesxdones@gmail.com
ASSETJAMENT CONTRA LA VIGÍLIA DE DONES DE NEGRE A ISRAEL.
Estimades amigues:
Si us plau prenguin un moment per llegir el que la meva amiga i col·lega Hadass va redactar després de la vigília habitual de divendres al migdia de Dones de Negre en un concorregut encreuament al nord d’Israel. I si pot, faci circular el text perquè arribi a la gent decent que encara s’aferra a records anteriors del que significa dur a terme una protesta silenciosa, una vigília aquí cada setmana a la mateixa hora, al mateix lloc. Gràcies! Tal Haran
“Comencem amb un episodi. Un episodi que ha tingut lloc avui, al principi de la tarda, a la cruïlla de Gandia Shmuel. En una vigília habitual, de “Dones de Negre”, jo entre elles, entre la 1 i les 2 de la tarda.
Tres homes molt joves des d’un cotxe ens criden enfilalls de improperis, cosa a la qual estem molt acostumades. Uns minuts més tard tornen des de la direcció oposada, giren a l’esquerra cap al centre comercial a la nostra esquena, cridant-nos de nou i desitjant-nos la mort. Un moment després es presenten caminant en el lloc en què ens trobem, un amb una bandera israeliana, l’altre filmant. El de la bandera es fica a la carretera i es posa a ballar davant de nosaltres, posant en perill la seva vida pel trànsit, saltant i botant, onejant la seva bandera i cridant “el poble d’Israel viu!”, Alhora que tracta d’aproximar-se fins nosaltres. Quan em retiro, avança encara més, gairebé em toca. Al nostre voltant els cotxes estan aturats al semàfor. En el millor dels casos els conductors ignoren l’escena. Més freqüentment toquen el clàxon, aplaudeixen, atien i criden que ens ho mereixem, fent gestos obscens. Una senyora, fora del normal, obre la seva finestra i li diu al jove “però sense violència!”. El seu amic filma l’escena i tots dos ens criden que som les culpables de tots els apunyalaments, atropellaments amb vehicles i assassinats i que per què no ens manifestem contra ESO. I ens desitgen la mort …
Simplement m’enfonso. Estic al límit. Commocionada. Un home s’acosta amb una càmera, els diu que vol també filmar. Li fan una gran demostració i llavors ell els diu que ell és un periodista i que els ha filmat amb la intenció de mostrar-ho a la policia i informar l’opinió pública de què són violents i perillosos. També crida a la policia. Desapareixen immediatament. Arriba la policia i fet i fet ens renya. (Tenen un permís? Qui és la responsable? Si no presenten una queixa ¿què volen? Per què són cíniques?).
Vaig néixer el 1966. Un any abans de la Guerra dels Sis Dies. Vaig créixer amb l’Ocupació. Fins que vaig acabar el meu servei militar no tenia cap inclinació política. El dia després de llicenciar-me esclatar la Primera Intifada. Vaig començar a preguntar, entendre, pensar, tenir opinions i vaig descobrir que era d’esquerres. Un salt en el temps.
Durant l’Operació Escut Defensiu em vaig unir a “Dones de Negre” a la cruïlla de Gandia Shmuel. Com es va esmentar anteriorment, tots els divendres entre les 13 i les 14 hores. És un desplaçament ja vell ja que és una vigília que té més de 25 anys. No som moltes ni joves. Ja he dit la meva edat, i jo sóc una de les més joves.
No és fàcil ser-hi totes les setmanes Tampoc sembla servir de gaire. Així sembla. De debò?
Al llarg dels anys he experimentat tot tipus de moments desagradables. M’han llançat ous, una pedra em va colpejar al cap, se’ns ha insultat sense parar … Aquesta és la rutina i l’usual; i nosaltres mateixes ens preparem més o menys per aquestes coses. Responem als nostres agressors de diverses maneres, però almenys em dic que la nostra presència setmanal, com la tasca de Sísif, és sobretot pel nostre propi bé. Així no ens oblidem de l’Ocupació. Perquè la paraula Ocupació no sigui esborrada del vocabulari de l’espai públic. La gent solia preguntar Què Ocupació? ¿1948? ¿1967?
En aquests moments la paraula ha estat esborrada. Els nens creixen sense saber que hi ha una ocupació en curs. ¿I com anaven a saber-ho si no se’ls ensenya? Va passar quan jo era un nadó, i com ja he dit, ja no sóc una joveneta. I de fet a mi tampoc me’l van ensenyar …
A cada escalada, en el moment, la situació es reflecteix en l’encreuament. Els insults es fan més forts, explota la ira cap a nosaltres – com si nosaltres, per ser-hi en la vigília, fóssim la causa dels atacs terroristes, de la violència. Com si no fóssim ciutadanes d’aquest estat. Com si els nostres fills no estiguessin en el mateix sistema escolar que els envia a l’exèrcit. Les persones ens desitgen el mal, que es faci mal a les nostres famílies. Llavors sabrem …! (Per desgràcia, algunes de les dones que estaven amb mi han patit atacs terroristes, fins i tot han estat víctimes, i encara insisteixen a dir-ho – prou!).
L’episodi d’avui m’ha impactat. Estava terriblement espantada. Tenia por que arribessin a perdre el control. Un altre moment i m’haurien tocat. Ferit. I jo no vull això. No per mi, no per a ells. No per a qualsevol que els esperi a casa, ni per als que m’esperen a mi a casa.
Em sento a la vora de l’abisme. Estic molt espantada, per mi mateixa i també per totes nosaltres. Com podria aquest tipus de violència, cap a una opinió i, per descomptat, cap a les dones, ser acceptat amb tanta simpatia? (¿S’haurien ficat amb nosaltres d’aquesta manera si hagués estat un home amb nosaltres a la vigília? Ho dubto. Després de tot, quan va arribar el periodista i es va enfrontar a ells, simplement es van esfumar).
Encara que tinc por de tornar, crec que hauria de fer. Que aquesta veu nostra ha d’estar present. Fins i tot si no és popular en aquest moment. La gent ha de saber que encara segueix vigent l’Ocupació. Que encara estem oprimint gairebé 2 milions de persones. I que aquesta opressió exigeix preus terribles, a més de ser obertament immoral.
Ens corromp, ens fa violents contra la nostra voluntat. Posa en perill a nostres fills @ sia tots i totes nosaltres en el pla quotidià de la seguretat personal, així com en el sentit més profund de quin tipus de societat som. El que va passar avui (i segurament passa cada dia a les altres) ha revelat el rostre d’una societat violenta que tracta a les dones, les opinions, a les minories i les persones més febles amb una falta de respecte fonamental, amb menyspreu, de manera brutal, cruel i atroç.
Se m’acaben les paraules.
Hadass
11 DE DESEMBRE DE 2015
