La dibuixant i humorista gràfica Núria Pompeia ha mort aquest Nadal als 85 anys. Com totes sabeu era una pionera del còmic feminista.
El Centre de Documentació de Ca la Dona us convida a compartir el nostre reconeixement a la seva valuosa tasca de compromís feminista amb els seus dibuixos i col·laboracions.
Us esperem el pròxim DILLUNS 6 DE MARÇ, a les 19h, a Ca la Dona.
Faran la semblança personal les seves amigues: Mireia Bofill, traductora i editora i Laura Tremosa, enginyera.
Presentaran la seva obra les dibuixants i il·lustradores: Núria Frago i Marika Vila.
Tot seguit obrirem el diàleg entre totes i compartirem coca i cava.
—–
Per recordar-la com es mereix, us volem deixar uns articles que parlen de la seva figura com a dona feminista i dibuixant.
Podeu rellegir el retrat que la Irina Cruz va fer de la Núria Pompeia, la primera autora de còmic feminista a: http://zena.cat/es/nuria-pompeia-la-primera-autora-de-comic-feminista-2/
I a continuació us mostrem l’article que la nostra companya Mireia Bofill va escriure l’any 2010, on es mostra la gran trajectòria de la Núria, com a dibuixant i feminista (el podeu trobar també a la carrer119)
Núria Pompeia, cronista de la vida quotidiana
Núria Pompeia, “catalana de llarga i esforçada vida, ha tingut bastants fills (5), un sol marit, infinitat de feines i ocupacions, i ha publicat diversos llibres (7, fins aleshores). També ha col·laborat en no poques revistes, la majoria lamentablement desaparegudes i ha estat redactora en cap de dues d’elles (Por favor i Saber) …. Diu que és una excel·lent mestressa de casa, cuinera de confiança i que li agradaria viure al camp, de renda.” Així la presentava la contraportada del seu darrer llibre d’humor gràfic, Cambios y recambios (1983), resumint el que ella mateixa sempre ha destacat de la seva trajectòria: la dedicació durant molts anys a mantenir en funcionament una família nombrosa, la voluntat de donar expressió pública a través dels seus llibres i dibuixos a les vivències de la vida quotidiana, i l’aplicació de l’experiència adquirida en la gestió de la vida familiar a la tasca editorial i de gestió cultural.
Tot i que, com ella mateixa explicava, va començar a dibuixar com una mena de passatemps, desprès d’haver experimentat també amb l’escriptura i la pintura, i sense cap vocació especial, en el dibuix trobà un mitja eficaç per connectar amb el malestar de moltes dones que se sentien enganyades i estafades per una societat que no els concedia la possibilitat de desenvolupar tot el seu potencial.
El seu primer llibre, Maternasis, publicat el 1967, denuncia amb irònica empatia la mística de la maternitat. No feia gaire que havia vist la llum la traducció catalana de La mística de la feminitat de Betty Friedan i tot just havia passat un any des de la publicació de La dona a Catalunya de Maria Aurèlia Capmany, que denunciava la precarietat de la inserció de les dones en la societat i n’assenyalava les arrels en la mitologia del rol maternal i la subordinació de la dona al mascle en el terreny de la sexualitat. Subordinació que ja no és possible ignorar en un moment en què els costums estan canviant ràpidament, al menys entre els sectors més benestants, i que Núria Pompeia il·lumina en el seu segon llibre, Y fueron felices, editat al 1970.
El 1971 publica, en edició bilingüe, Pels segles dels segles, on reflecteix en dues històries paral·leles el desconcert d’una generació que ha passat en pocs anys del domini d’un ordre social asfixiant, detingut en el temps, segellat per les normes d’una religió repressora, a una cert alliberament dels costums, sota la influència de les idees de l’existencialisme, el maig del 68 i el hipisme, mentre la dictadura manté el seu domini ferri.
Ja abans, el 1968 havia començat a publicar a la revista Triunfo “La educación de Palmira”, amb guió de Vázquez Montalbán. La noia Palmira, en qui moltes han vist un alter ego de l’autora, intenta orientar-se en la vida mentre va rebent admonicions i consells, i ella només escolta i dubte, fins que acaba trobant l’única paraula sobre la qual pot començar a bastir una vida pròpia, el sonor Noooo!! amb què es tanca la sèrie, publicada en forma de llibre el 1972.
L’al·legat a favor de l’emancipació femenina que feu de Palmira un personatge en el que moltes dones se sentiren identificades dóna pas a un autèntic memorial de greuges al seu següent llibre, Mujercitas, publicat amb motiu de la Declaració de l’Any Internacional dels Drets de les Dones, el 1975. Un llibre que, com adverteix l’autora en el Pròleg, “no és un conte, ni una historieta, i ni tan sols un fulletó”… sinó una resposta a les innumerables admonicions i etiquetes que han hagut de suportar les dones, des de la seva arribada al món, dels pares, a l’escola, a la feina, a casa, com a mares, esposes i amants, i des de les lleis. Tot el qual reclama urgentment una resposta: la unió de les “donetes” de tot el món.
Són els anys d’eclosió del moviment feminista a Catalunya que culminarien amb la celebració de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona el maig del 1976, en l’organització de les quals Núria Pompeia participa activament des de la comissió de Cultura i en dibuixa el cartell. A partir d’aquí es multipliquen les peticions perquè contribueixi amb els seus dibuixos a difondre les reivindicacions i denúncies de les dones. Col·labora regularment a la revista feminista Vindicación, il·lustra les Cartas a una idiota española de Lidia Falcón, i les seves “donetes” acompanyen cartells i octavetes de les vocalies de dones i altres grups del moviment feminista, fullets divulgatius sobre anticonceptius i publicacions coeducatives.
Tancat el període de la transició, quan l’entusiasme del primer moment dóna pas a un cert desencís i la vida quotidiana torna a instal·lar-se en la rutina, Núria Pompeia, cronista puntual de la vida quotidiana, dóna compte d’aquest creixent escepticisme en el que serà el seu darrer llibre gràfic, el ja citat Cambios y recambios (1983). A partir d’aleshores la seva visió alhora càndida i descarnada de les relacions i la vida en societat s’expressarà a través de la seva vessant d’escriptora, recuperada el 1981 amb el llibre de relats, Cinc Cèntims, al qual seguiran dues novel·les, Inventari de l’últim dia (1986) i Mals endreços (1997). Potser la seva generositat en respondre a les múltiples peticions de dibuixos des dels moviments socials, sovint de forma gratuïta, que compaginava amb el treball professional com il.lustradora de llibres i revistes, la va portar a buscar en la paraula escrita un refugi des del qual poder expressar-se més lliurament.
El 1996 va realitzar el cartell de les Jornades “20 anys de feminisme a Catalunya”, un encàrrec amb el qual les organitzadores van voler fer un reconeixement a les seves dones, nenes, “nines” i “donetes”, com a part integrant de la història del moviment feminista al nostre país. La seva tasca també ha estat reconeguda en un vessant més ample amb l’atorgament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit artístic, l’any 2000, i de la Creu de Sant Jordi el 2007.
Mireia Bofill Abelló
Novembre de 2010
