BARCELONA TE NOM DE REVOLTA LESBIANA I FEMINISTA
Bárbara Ramajo de Ca la Dona, juny del 2019.
Aquest juny fa 50 anys dels cinc dies de revoltes de Stonewall que va posar la desobediència LGTBIQ+ de Nova York al mapa mundial i va estendre un missatge que traspassaria les fronteres com si fos la pólvora: Ja n’hi ha prou! Aquella revolta sabem que va ser iniciada per la gent racialitzada de l’ambient, per les trans Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera, però també i moltes vegades s’oblida, per la lesbiana butch Stormè DeLarverie.
Vuit anys després d’aquella explosió de ràbia a les Rambles tindria lloc la primera manifestació de l’orgull català que va ser un acte deliberat de desobediència civil i enfrontament amb les forces d’ordre públic franquistes. La manifestació del 77 va ser organitzada i va estar recolzada pels moviments socials i partits polítics de les esquerres de l’època. Va ser la nostra primera revolta d’afirmació col·lectiva que es va estendre a l’Estat Espanyol i que Clive Jones internacionalitzaria en parlar-ne a Harvey Milk com a model a seguir per fer la nostra revolució. Una revolució que des de sempre han participat les lesbianes ja que, amb el cos del dictador encara tebi i un any abans de la mítica manifestació, el Paranimf de la Universitat de Barcelona ja s’havia desbordat de feministes i lesbianes organitzant-se i preparant-se per lluitar juntes contra l’heteroetnocispatriarcat.
Els finals dels anys 70 van ser una explosió de lluites per les llibertats i les Rambles el lloc on reivindicar-les, amb manifestacions de l’orgull o amb performances com les que feia l’Ocaña que avui dia passarien com ofenses religioses pel jutjat.
La dècada dels 80 va ser prolífera en contestacions polítiques esperonades per l’intent fallit de cop d’estat. A Les Jornades Feministes Estatals del 1985, a Barcelona, es van trobar els grups de lesbianes que havien fet la transició a la ciutat a una mateixa taula: les lesbianes feministes independents, les del GLAL (Grup en Lluita per l’Alliberament de la Lesbiana), jo mateixa com a lesbiana jove… A l’any següent, van començar a proliferar a Barcelona una nova fornada de grups de lesbianes: la Comissió de Lesbianes de l’Eix Violeta amb la revista Mate Lila, la Red de Amazonas amb la revista Laberint, el Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona amb la revista Tríbades, i es va inaugurar La nostra Illa com a espai de dissidència lesbianofemista radical que encara a dia d’avui té les portes obertes.
La dècada dels 90 es va iniciar organitzant i acollint les Trobades Europees de Lesbianes de la ILIS on el racisme va ser l’eix principal, van sorgir grups com Fes-Lu (Festivitats Lúdiques) que van fer possible respirar lesbianament a les festes que muntaven als distints locals de la ciutat com a mínim una vegada al més i al llarg de molts anys. Van sorgir altres grups de lesbianes que feien activisme des de les aliances LGTB com Lesbos de la Coordinadora Gai i Lesbiana de Barcelona o les Noies del Casal Lambda que continuen actives a dia d’avui. Aquesta va ser una dècada de resistència a l’auge del feixisme que campava per les Rambles impunement i va tenir la màxima expressió amb l’assassinat de Sònia Rescalvo a la glorieta del Parc de la Ciutadella; també vam resistir les detencions preventives que es van fer per netejar les ombres de la Barcelona olímpica; o l’escarni i les agressions impensables que van fer les “gents de bé” de Sitges vers la manifestació LGTBIQ+ que, al 1996, va contestar l’intent de fitxar la població homosexual per part de les autoritats polítiques i policials.
Amb el mil·lenni va aparèixer internet i el grups de lesbianes es van deslocalitzar i es van pluralitzar a les xarxes i als espais físics, tot i que a Caladona es continuen reunint un seguit de grups com el Grup de Lesbianes Feministes de Barcelona, QueroSeno, Cultures i Identitats lesbianes, o no?; les de l’Espai Lèsbic Lambda d’Estudis (ELLES), així com moltíssimes feministes lesbianes de vides lesbianes i activismes feministes. A altres llocs de la ciutat van apareixent altres grups com les del Salario Debido a las Lesbianas, les Veus de Venus, les del Momento Autónomo de Mujeres y Bolleras Osadas (MAMBO), les Atakás, les bolleres dels Centres Socials Okupats com la Revoltosa, les del Comando Lesbo Feministes Radicalment Orteres (LFRO), o les bolleres transfeministes que porten el seu manifest d’insurrecció a les Jornades Estatals de Granada el 2009.
El 2010 s’inicia amb la primera Escola Feminista d’Estiu parlant de Lesbofòbies al moviment feminista i al 2012 es neix el projecte literari materialitzat amb el llibre de contes lesbians amb final feliç I visqueren Felices (2014), a les Jornades Radicalment Feministes del 2016 es fa una taula de lesbianismes que motiva la creació a finals del mateix any de Bollos en Teoria, l’espai lesbianofeminista de Ca la Dona; a l’any següent s’inaugura l’espai bollero i feminista La Raposa i s’organitza per primera vegada el Visibles, Festival de Cultures Lesbianes a la Bonne; al 2018 irromp l’Escola Bollera i aquest mateix any apareix La SAL (Suport i Autonomia Lesbofeminista).
A aquest breu repàs d’efervescència lesbiana disculpeu perquè segur que he deixat de nombrar a altres activistes bolleres i si parés atenció a tractar de recollir les accions de tota aquesta saga bollera seria una tasca inabastable.
Amb aquesta panoràmica vull visualitzar com les organitzacions de lesbianes s’han mogut entre les lluites feministes i les LGTBIQ+ ininterrompudament i des de sempre, i malgrat tot, la invisibilitat sembla ser la nostra companya. Ens fem invisibles quan la L que acompanya a la resta de sigles no és capaç de ser reconeguda per si mateixa. Invisibles quan fem de la casa dels feminismes un gran armari, confortable, col·lectiu i amb un únic nom a la porta: “feminista” o “queer”, reproduint-hi una versió diferent de l’espai d’habitabilitat social que ofereixen els locals d’ambient que tant hem criticat i poc hem valorat. Invisibles quan reproduïm un llenguatge que ens minimitza cada vegada que en comptes del substantiu “lesbiana” utilitzem sense crítica ni miraments l’adjectiu “lèsbic”. Invisibles quan fem teoria lesbiana a través dels feminismes, queer… Cada vegada que oblidem pronunciar específicament “lesbiana” ens estem esborrant a nosaltres mateixes la nostra existència i la nostra pròpia historia.
Amb aquest petit itinerari de genealogies bolleres de Barcelona he volgut posar-nos al mapa de la memòria històrica, evidenciar la punta de l’iceberg de les petites i grans revoltes lesbianes d’aquesta ciutat on ens hem fet conscients de la necessitat d’utilitzar estratègies lingüístiques de visibilitat adreçant-nos a “dones, lesbianes i trans” als enunciats.
LESBIANA ni és una etiqueta, ni és una essència, sabem molt bé que és una construcció cultural tan ficcional como ho són la resta de categories [anti]identitàries, però és el nostre lloc polític d’enunciació, de pràctiques i desitjos sexuals, de cultures d’autoreconeixement…; LESBIANA es construeix amb altres eixos d’opressió com l’etnicitat i la classe i sabem que aquesta és una consciència que hem de mantenir alerta per tal de prendre part dels propis privilegis per tal de continuar revoltant-nos contra l’ordre establert.
Aquest juny us animem a abandonar les persianes per trepitjar la ciutat com a les LESBIANES i us convidem a venir a Caladona el dijous dia 27 de juny a les 19 hores a veure el documental LESBOFÒBIA i a participar de tots els actes, accions i mobilitzacions de denúncia del sistema heteroetnocispatriarcal!!!
