Irene Cardona: “La gran diferència no és un conte infantil, és una eina per lluitar contra el patriarcat”

Dues criatures i una vintena d’adultes, disposades a gaudir d’un conte que no és per a criatures (és a per a totes les edats), es van reunir el passat 7 de juliol a l’acollidora casa dels feminismes de Ca la Dona, a la presentació de La gran diferència, d’Irene Cardona i Gemma Zaragüeta (Pol·len, 2022). 

Els Lutunis són els personatges d’aquest món igualitari del relat, unes figures de coloraines de la mida d’un dit humà, ben diverses i diferents entre si, però amb una característica molt terrenal: els peus els fan una pudor indescriptible, i això els obliga a rentar-se els mitjons a diari. La Gemma Zaragüeta, la il·lustradora del llibre, no va poder assistir a la presentació perquè tenia el fill malalt, però des del minut u el seu nom va sortir a les converses. Com ha pogut crear aquest imaginari tan bonic? Com ha il·lustrat unes criatures tan entranyables? Les abraçaries, diu la Vicky Moreno (de l’Espai Infantil de Ca la Dona), unes criatures que sembla que amb plastilina et neixin a les mans, diu la Mar Carrera (Pol·len).

Explicar com es conforma el patriarcat era l’objectiu de l’autora de La gran diferència, la Irene Cardona, de l’associació L’Etnogràfica, un grup d’antropòlogues tossudes i idealistes, disposades a generar materials per canviar el món injust en què vivim, a visibilitzar situacions per erosionar el patriarcat, el colonialisme, el racisme, el capitalisme. I més “ismes”, i què?

La història de la història ja té deu anys. La Irene feia una dècada que perseguia el somni de publicar aquest conte anònim sobre els lutunis, un relat que havia vist publicat (en francès) en espais d’educació popular i feministes a internet. Calia adaptar-lo al català i, el més difícil, saber construir l’univers d’igualtat i diversitat en què vivien aquests éssers, fins que un mal dia un dels lutunis, el conseller Maquiav (us sona qui era l’autor d’El príncep?), va decidir ajudar la princesa del regne a esquivar la feixuga tasca de rentar els seus mitjons. Com ho faria? Calia trobar quelcom que els unís i començar a dividir la societat: els de les orelles punxegudes (lutunis), els privilegiats, i les de les orelles arrodonides (lutunes), les oprimides. 

Amb l’objectiu de publicar-lo, l’autora i adaptadora va buscar finançament, i quan ho va tenir tot lligat, va començar un diàleg creatiu amb la Gemma Zaragüeta. L’una aportava art i idees sobre el pinzell, l’altra dosis de feminismes i conceptes a traslladar, un tàndem divers i complementari.

La gran diferència és d’aquells llibres que explícitament aborden conceptes, d’una segona generació de llibres molt cuidats en allò textual i gràfic (a diferència dels pioners, que fallaven en l’estètica), que ens permeten parlar, des d’allò simbòlic, d’estructures injustes. Quan l’obres, entres en un univers de temes que es van desplegant en funció de l’edat: Cardona ha volgut incloure un apartat de recomanacions per edats, a més d’unes Paraules de l’autora per guiar totes les capes de comprensió. El patriarcat, la diversitat en relació a la desigualtat, les identitats, el gènere, els cossos, la divisió sexual del treball… o fins i tot, la monarquia!

A la presentació a Ca la Dona, es va destacar que el conte acaba amb un final obert, un final cru i desesperançador. Diu així: 

“Amb el temps, el pronòstic de Machiav es va fer realitat. Les lutunes, que havien d’estimar els lutunis, dedicaven quasi tot el dia a regar els brots dels lutunis a les llars d’infants, i els ajudaven a créixer. La resta del dia el passaven al riu rentant els mitjons de tota la família. No tenien temps d’anar al bosc a collir grudes per elles mateixes, i depenien dels lutunis amb orelles punxegudes per obtenir menjar. I vet aquí que al regne lutunià, les lutunes han esdevingut esclaves domèstiques dels lutunis, i a més, s’han convençut que ho fan per les seves aptituds naturals, o més ben dit, per amor.

Fins quan?”

Fins quan? És un conte que explica l’origen del patriarcat, però, sobtadament, al final, ens deixa amb l’air al cor, sense esperança, no aborda com les feministes lutunianes es van organitzar per canviar aquest sistema. Mercè Otero, entre el públic, va recordar que l’historiadora Gerda Lerner primer va necessitar escriure La creación del patriarcado (1986) i no va ser fins set anys més tard que trauria La creación de la conciencia feminista (1993). Un paral·lelisme interessant.

El conte, com va explicar Cardona, és una eina que ens permet endinsar-nos en l’origen del patriarcat, però també del racisme, i ens pot portar a construir altres finals amb les criatures i els joves (o les adultes) que el treballin. “Feu-ne obres de teatre, feu la revolució!”, va clamar Cardona, il·lusionada. És inacabable, i per això s’havia de publicar. 

“La gran diferència no és un conte infantil, és una eina per a totes les edats per lluitar contra el patriarcat”, va recordar. Les presents a l’acte es van comprometre a explicar-lo arreu, a escoles, biblioteques, llars, i la Núria de la llibreria Pròleg, va proposar fins i tot canviar-li el format i publicar-ho per a joves, joves (que coneix) fills de mares feministes que miren canals de Youtube d’homes masclistes i d’extrema dreta. Un públic a qui li faria molta falta un conte així.

Després del debat, la ferum dels mitjons dels Lutunis va tornar a ser la protagonista. La Maga Glòria va sortir amb una àrea fúcsia i ens va fer un número amb mitjons de coloraines. Montse Cervera l’acompanyava, una mà innocent, i un grup de dones felices, sortint del mon de les idees i entrant en el del joc i l’estar juntes. Juntes per desemmascarar “la gran diferència”.