Els feminismes han conquerit distintes formes d’acció directa per abordar les violències masclistes. Tot i que aquestes tenen les seves limitacions, continuen sent una eina essencial per afrontar agressions concretes, lluitar contra la impunitat dels agressors i construir un consens en el qual les violències masclistes no tinguin cabuda.
Text: Feministes per l’autodefensa
Publicat a Pikara el 07/05/2025
L’autodefensa feminista fa referència a un ampli ventall d’estratègies d’acció directa conquerides per les feministes des de fa dècades. No obstant això, tal com s’apuntava fa unes setmanes en aquesta revista, actualment algunes ens sentim obligades a defensar el que creiem que eren consensos sòlids sobre l’abordatge de les violències masclistes. Davant debats erràtics i falses disjuntives, ens proposem posar sobre la taula algunes reflexions sobre l’autodefensa feminista i el seu potencial transformador. Volem recordar aquelles eines que el moviment posa a la nostra disposició per respondre a les violències, però també qüestionar certes acusacions que perpetuen l’actual cultura de la impunitat.
Abans de fer-ho, volem situar el debat al seu context —el moviment feminista de Catalunya, així com el de l’Estat espanyol— i en la trajectòria militant de les firmants del text: partim d’experiències encarnades heterogènies de participació política en diferents col·lectius i moviments socials en els quals hem afrontat diversos casos de violència sexual, tant en el si de les nostres organitzacions com fora d’elles.
A què ens referim quan parlem d’autodefensa feminista?
Encara que no existeix una definició canònica, de les pràctiques del moviment feminista es desprèn que l’autodefensa és el conjunt d’accions desplegades per les qui han viscut una situació puntual o reiterada de violència masclista amb l’objectiu de visibilitzar-la i combatre-la; i que són impulsades tant de manera individual com involucrant a la comunitat sense que mediï cap institució estatal. Parlem d’estratègies com ara l’escarni, el veto, el protocol d’actuació o la denúncia pública (ja sigui a través de mitjans de comunicació, xarxes socials, cartelleria, etcètera).
L’autodefensa sorgeix com a resposta a un statu quo androcèntric que naturalitza la violència i la falta de llibertats sexuals de les dones i identitats dissidents. Són eines d’autoorganització comunitària que han estat constituïdes i han aconseguit legitimitat a través de les lluites col·lectives feministes: el fet que avui concebem la possibilitat que una dona pugui denunciar una violència sense haver d’exposar-se públicament, i posant el focus en la persona que l’ha agredit i en l’agressió, és fruit d’un consens feminista. Fins i tot quan es duen a terme de manera individual, aquestes respostes a la violència tenen una gènesi col·lectiva: sorgeixen de les aportacions teòriques i pràctiques del moviment feminista. Pensem, per exemple, en l’etiqueta #YoTeCreo, que va ser creada per l’Associació de Dones de Guatemala i que, com en el cas del #MeToo, va permetre polititzar i fer públiques experiències individuals. Així mateix, moltes d’aquestes accions de prevenció, actuació o reparació provinents dels moviments de base han influït també els marcs normatius català o espanyol.
En termes d’estratègia política, es podrien diferenciar dues dimensions de l’autodefensa feminista, l’interès pràctic i un interès estratègic
En termes d’estratègia política, es podrien diferenciar dues dimensions de l’autodefensa feminista: una que al·ludeix a l’interès pràctic, que és concret i està centrat en la persona que ha viscut la violència; i una altra que apunta a un interès estratègic, que busca construir un consens social en el qual les violències masclistes siguin reprovades per la comunitat.
Un element clau de la primera dimensió de l’autodefensa, més concreta i pràctica, és que l’agressió ni es qüestiona ni s’intenta graduar en termes d’impacte de la violència viscuda. L’objectiu és garantir el benestar de qui ha estat agredida. Per aquesta raó es recorre a estratègies com el veto a l’agressor, que eviten que la víctima renunciï als seus espais de participació política, social o d’oci. Hi ha qui veu en aquesta pràctica una acció que promou la cultura del càstig; per a nosaltres és justament el contrari: una estratègia que busca acabar amb la impunitat sistemàtica que expulsa les nostres companyes d’aquests espais i les relega a l’aïllament.
El poder transformador de l’autodefensa
Focalitzem-nos ara en la dimensió estratègica de l’autodefensa, la que remet a la transformació de les condicions que possibiliten la violència i promouen el seu rebuig. Assenyalar les relacions de poder que es donen en una comunitat —apuntalades a través d’actes concrets (però d’arrel estructural) que vulneren les llibertats i drets d’una part de la mateixa— és un pas fonamental per a delimitar i revertir aquestes violències i construir així comunitats feministes. Enfront d’aquesta idea de teoria política bàsica, llegim atònites que el fet de definir col·lectivament el que no està permès en un espai polític no és transformador. No obstant això, al llarg de la història els moviments socials s’han dedicat precisament a això: a exercir pressió —en molts casos de manera violenta— perquè situacions que eren acceptades com a naturals deixessin de ser-ho, sovint arrencant privilegis i incomodant de manera explícita als qui els ostentaven. Quan en un espai sancionem de qualsevol forma una conducta i la qualifiquem d’injusta (per masclista, per racista, per capacitista…), estem de facto transformant aquest espai a partir de qüestionar els consensos que fins a aquest moment l’articulaven perquè unes certes situacions no tornin a repetir-se o s’atallin de manera més efectiva i justa en el futur.
Han proliferat tota mena de piruetes discursives que eximeixen als agressors de la seva responsabilitat
Contra aquesta i altres tantes estratègies d’autodefensa feminista han proliferat tota mena de piruetes discursives que no sols eximeixen als agressors de la seva responsabilitat i consoliden nous escenaris d’impunitat, sinó que culpabilitzen al moviment feminista i l’acusen de destruir comunitats o de no voler millorar-les. Però són els agressors els qui trenquen els nostres espais (i a nosaltres), i no les qui ens defensem d’ells o exigim justícia! El que nosaltres trenquem és la cultura del silenci i, amb això, cuidem les nostres comunitats. Molts d’aquests discursos pinten al feminisme com un moviment essencialment castigador que es dedica a “linxar“ o a “legitim[ar] la falsa creença que l’enduriment del dret penal és la solució als problemes socials“. Com si les feministes ens limitéssim a assenyalar accions individuals més o menys “punibles” en comptes de tractar de transformar el món. De nou, això és senzillament fals: el moviment feminista dedica la major part del temps a fer pedagogia (a través d’assemblees, trobades, formacions, manifestacions, articles, materials, campanyes…) i a advocar per la transformació de la societat en clau de gènere interseccional. Tot això, sabent que el patriarcat (com la resta de sistemes d’opressió) és un fenomen estructural i, per descomptat, que la presó no és en cap cas la solució als nostres problemes (els biaixos de gènere, de classe i racistes tant del poder judicial com de les presons han estat extensament exposats pels feminismes de base). Però acceptar aquesta premissa no implica desresponsabilitzar als individus concrets que se serveixen de privilegis estructurals per a exercir violència.
Titllar de “punitivista” o de “linxador” un veto, un escarni o qualsevol intent de visibilitzar i acabar amb la impunitat de les violències masclistes ens sembla argumentativament trampós i políticament estèril. Alternativament, creiem que el compromís actiu amb una transformació social robusta només pot donar fruits quan s’acompanya d’una major “densitat ètica” en els espais que no constitueixen l’àmbit penal. En altres paraules: una crítica a la intervenció estatal hauria de plantejar simultàniament la necessitat de comprometre’ns més amb l’abordatge de les violències en aquelles situacions en les quals pugui evitar-se la intervenció de l’estat.
Estructuralisme selectiu: el nou ‘antipunitivisme’ i la cultura de la impunitat
En un article recent, qüestionem la dicotomia que divideix a les feministes entre bones (comprensives, dialogants o conciliadores) i dolentes (venjatives i castigadores). No poques autores han assenyalat la manera en què a les dones se’ns nega l’expressió de la ira i de la ràbia mentre els homes ostenten el monopoli de la violència. Segons escrivíem aquest article, se’ns obria un debat: algunes reivindicàvem l’ús del terme “venjança”; unes altres responíem: “és estratègic emprar aquest concepte? I, si ho fem, entendran a què ens referim o pensaran que estem fent apologia de la violència?”, “connectaran els nostres arguments sobre la violència amb la genealogia feminista i dels moviments socials o creuran que volem fer judicis arbitraris i cremar els agressors en la plaça pública?”… Aquests temors són una mostra de la doble vara de mesurar que existeix avui en diversos debats polítics. Mentre alguns santifiquen a Luigi Mangione per matar al CEO de United HealthCare, nosaltres temem ser titllades de desmesurades per defensar que fer un escarni en la presentació d’un llibre a un denunciat és una estratègia de lluita legítima en un context d’infradenúncia, silenci i impunitat.
Mentre alguns santifiquen a Luigi Mangione, nosaltres temem ser titllades de desmesurades
Com assenyalàvem també en l’article, observem que el nou i autodenominat “feminisme antipunitivista” presenta la violència sexual com un mer “error” o “conflicte” entre individus, al mateix temps que nega l’agència dels qui l’exerceixen per estar sotmesos a una estructura patriarcal. Ens sorprèn de bo de bo el caràcter selectiu del seu estructuralisme. Es presenta als agressors com a víctimes d’una estructura sobre la qual no poden actuar, alhora que s’espera que les dones diguin que “no” a pesar que la mateixa estructura patriarcal els ha ensenyat a no respondre a la violència. Ens crida l’atenció com, al mateix temps que es nega l’agència masculina, s’acusa algunes feministes de negar l’agència de les dones quan posen sobre la taula la construcció social del desig o els mecanismes de fugida o dissociació davant una situació traumàtica. Més enllà d’aquesta contradicció, no està de més recordar que l’anàlisi de les estructures i de la manera en la qual produeixen determinades subjectivitats no hauria d’eximir als individus de responsabilitat. (Ningú eximeix als multipropietaris de la seva responsabilitat per estar imbricats en l’estructura capitalista i productivista!).
Limitacions actuals de l’acció col·lectiva per abordar les violències
També creiem important desromantizar els processos col·lectius. És obvi que les institucions estan travessades per lògiques masclistes, racistes i classistes; però els espais autònoms també ho estan. En moltes ocasions, fins i tot quan existeixen protocols, aquests espais (re)produeixen dinàmiques patriarcals, no compten amb eines internes per a vetllar pel seu compliment, ni aquests són avalats per tot el món, ni es gaudeix de confidencialitat, ni la credibilitat de les víctimes està garantida. D’altra banda, la popularitat, l’estatus dins del col·lectiu o del teixit social activista, així com la xarxa d’amistats juguen un paper clau a l’hora de desvirtuar les eines col·lectives, la qual cosa en molts casos porta a les qui han sofert violència a utilitzar estratègies més confrontatives que no eren la seva opció prioritària.
A diferència d’altres violències en les quals l’agressor es percep com a distant i despersonalitzat, en el cas de les agressions sexuals sovint parlem d’homes propers a nosaltres. Lluny de l’èpica dels violadors com a monstres, alimentada per les notícies sensacionalistes i per l’extrema dreta, els qui exerceixen la violència aquí són persones amb les quals podem compartir vincles (fins i tot una amistat o una relació sexoafectiva). En aquest cas, i si volem evitar que l’estat sigui l’únic agent amb veu i vot per a abordar les violències, estem disposades a ser unes “feministes aixafaguitarres“ i respondre als nostres amics quan tenen actituds que, encara que no constitueixin un delicte, no haurien de repetir-se en un món feminista?
La gestió d’una violació requereix competències tècniques que excedeixen els límits del que pot assumir un col·lectiu autònom
D’altra banda, hi ha situacions que els col·lectius no poden abordar per falta de formació i experiència: la gestió d’una violació, per exemple, requereix competències tècniques que excedeixen els límits del que pot assumir un col·lectiu autònom. Quan ens referim a l’abordatge de les violències masclistes, no hem d’oblidar que les violències del tipus “punta de l’iceberg” (violació, assassinat) continuen existint, i que no sempre tenim les eines per a abordar-les. Tal com ha assenyalat l’advocada Laia Serra, “més enllà de la crítica compartida cap a la via penal —reproductora de discriminacions i de violències— hem d’admetre que avui dia el nostre nivell d’autoorganització no pot cobrir amb solvència i estabilitat en el temps les necessitats de la persona agreujada”, com el mateix accés a la protecció i a “conseqüències vinculants, entre elles una certa reparació”.
En la línia de l’anterior, ens sembla curiosa la insistència a associar els processos d’autodefensa feminista a les presumptes violències “de baixa intensitat” (tocaments indesitjats, mirades insistents, agressions verbals…). Cal recordar que els casos arran dels quals existeixen els protocols tenen més a veure amb violacions amb força física que amb tocaments de cul en una festa. Que creguem en un contínuum de les violències sexuals (com ja teoritzava Liz Kelly als vuitanta!) i vulguem polititzar-les totes no significa que no puguem graduar la proporcionalitat de la resposta. Ja n’hi ha prou de tutelar al moviment feminista i d’acusar-lo de no saber distingir entre mal sexe i agressió, entre conflicte i abús, entre un petó no consentit i una violació en grup.
Les ‘cancel·lades’ som nosaltres
L’autodefensa feminista té a veure amb garantir la llibertat sexual de les dones en sentit ampli i la no repetició de les agressions. Per això, tot i que tingui sentit treballar amb l’agressor en algun punt del procés —per exemple, perquè reconegui i repari la violència exercida—, no és objectiu de l’autodefensa feminista atendre els qui cometen una agressió sexual. Si l’acompanyament parteix de la victimització de l’agressor o de la minimització de la violència exercida i del seu impacte en la víctima, el procés no sols no contribueix a la reparació, sinó que reforça la impunitat. Encara que el moviment feminista ha generat eines perquè els agressors reconeguin la seva posició de poder i la naturalesa desigual de les relacions de gènere (per exemple, amb manuals com aquest), el focus de l’autodefensa és sempre la persona agredida.
Moltes hem “acompanyat” a agressors, en el sentit de treballar perquè, en aquelles accions que no poden (ni deuen!) escalar a l’àmbit penal, aquests homes acceptin el que ha succeït i garanteixin la no repetició —lamentablement, i segons la nostra experiència, en la majoria dels casos aquest reconeixement de l’agressió no es dona, per la qual cosa no es generen les condicions de possibilitat per a aquest acompanyament—. Però no volem ni fer-ho soles ni estar obligades a fer-ho en un context en què, a més, aquesta disposició cuidadora i empàtica s’exigeix només a les dones—al mateix temps que no s’espera dels amics homes de l’agressor que es facin càrrec de la situació.
Sabem quants homes són “castigats” i “cancel·lats” per culpa dels presumptes excessos del feminisme?
En aquest sentit, hi ha qui sosté que els feminismes han anat massa lluny en les seves estratègies d’autodefensa perquè hi ha homes que sofreixen conseqüències desproporcionades (depressió, pèrdua d’oportunitats laborals, etcètera). A propòsit d’això, ens preguntem: tenim dades? Sabem quants homes són “castigats” i “cancel·lats” per culpa dels presumptes excessos del feminisme? Qui són? Per quant temps? En quin percentatge? Veient l’efectiva que és la suposada “cultura de la cancel·lació“, en la qual Woody Allen continua fent pel·lícules i Rammstein omplint estadis, nosaltres volem recordar que en la immensa majoria de casos les “cancel·lades” i les punides som nosaltres quan decidim fer visible la violència: patim represàlies en l’àmbit laboral, familiar, institucional o comunitari i ens veiem forçades a abandonar els espais en els quals militem, vivim o socialitzem per por. Per no parlar de les seqüeles físiques i mentals que deixen les violències sexuals inherents a la nostra socialització de gènere i que es donen des de les etapes més primerenques de la nostra vida.
Quan una supervivent fa el pas de confrontar i denunciar una agressió, sap que això comportarà innombrables conseqüències indesitjades —fins i tot que sigui l’agressor qui, després de l’acció de resposta, la denunciï per injúries o calúmnies—. En no poques ocasions, la persona que ha sofert l’agressió és titllada de venjativa per assenyalar la violència i exigir justícia. S’espera d’ella i del seu entorn una actitud pedagògica i dialogant que pot arribar fins als límits de l’absurd: amb pressions perquè no denunciï, perquè no en parli en públic o fins i tot perquè empatitzi amb l’agressor i escolti la seva versió dels fets; tot això de la mà de persones “expertes” la perspectiva de les quals sembla anar més encaminada a sanar la mala consciència de l’agressor que a reparar a la seva víctima. Davant aquest xantatge, recordem: no tenim l’obligació de respondre a les agressions sexuals amb pedagogia.
L’autodefensa pot millorar-se i reimaginar-se. I, per descomptat, hem de continuar pensant col·lectivament com superar les seves limitacions actuals, així com aprendre de les lluites i estratègies de les companyes de contextos no eurocèntrics. No obstant això, fins al dia en què puguem renunciar-hi, és imprescindible defensar-la —en totes les seves formes— com a eina clau d’acció i transformació feminista.
