19/03:: Manifestació ProuRacisme!, 17h Estació de França

A Europa s’estan multiplicant els filferros d’arços, les muralles, els recintes. L’èxode de les i els migrants s’està convertint en una veritable ruta de guerra plena de mines no solament metafòriques sinó també concretes i reals; i d’elements simbòlics que donen calfreds: els números dibuixats en els braços, o l’acollida en els camps de Buchenwald. Els recorreguts de l’èxode estan canviant, ara en el punt de mira està l’èxode per terra als Balcans, però encara continuen els viatges i els morts per la via marítima. Hi ha pròfugs que moren electrocutats a Calais intentant enfilar la xarxa que impedeix l’entrada al Regne Unit, persones greument ferides a les tanques frontereres de Ceuta i Melilla. Al costat de moltes altres xarxes de dones, creiem que és necessari ressaltar un altre tipus de política sobre la immigració, un altre tipus d’acollida:

1. La comunitat internacional té el deure de garantir rutes de viatge segures per a totes i tots els sol·licitants d’asil. Especialment amb el control per part de les organitzacions humanitàries de la situació de les dones en els camps de refugiats a Líbia i en els llocs on pateixen violència.

2. L’acolliment ha de ser garantida a totes i tots els immigrants, també als anomenats “econòmics”, que arrisquen les seves vides fugint de condicions insostenibles a causa dels canvis climàtics i a la responsabilitat de les potències occidentals i neocolonials (desertificació, sequera, l’acaparament de terres i de recursos, augment dels preus de les matèries primeres ….).

3. No hi ha “ clandestins “, només persones que fugen de la fam i de les guerres, sense cap intenció d’amagar-se. Aquesta deformació del llenguatge és inacceptable.

4. Seguint l’exemple de les “ciutats refugi” promogudes per l’alcaldessa de Barcelona, ​​Ada Colau, cal garantir a les persones refugiades una digna acollida, incloent-les en les comunitats sense relegar en camps separats on romandrien “estrangers” per sempre.

Aquelles dones i aquells homes fugint, entren a formar part de la realitat del nostre món, els seus cossos podrien ser els nostres, les seves filles i fills podrien ser els nostres fills, podríem sentir el mateix fred, la mateixa por, la mateixa fam.

Què significa llavors per a nosaltres ser ciutadanes europees? Què representen per a nosaltres les fronteres en relació al dret a la vida? “Primum vivere”: és el desafiament que moltíssimes dones van llançar a la trobada de Paestum. Una Europa plena de lògiques carceràries i fronteres no és el lloc en el qual hauríem de viure.

Som conscients que darrere del rebuig a les i els immigrants hi ha el rebuig cap al diferent, basat en la ideologia patriarcal que ha creat les jerarquies entre els éssers humans, determinant la superioritat de l’un sobre l’altre: blanc-negre, nord-sud, i abans de res entre masculí-femení …. En el món polític només alguns semblen comprendre el que està de veritat en joc, la metamorfosi profunda i imparable que les persones immigrants estan duent a terme, un canvi que transformarà pensaments, pràctiques, regles de convivència.

Es tracta de superar la por i el rebuig al diferent …. Les dones saben bé el que vol dir això. Hem de fer un salt evolutiu en la nostra civilització, tenint present les paraules – senzilles però bellíssimes – de Hannah Arendt sobre la llibertat i el dret a desplaçar-se. Els canvis produïts per la globalització, sobretot en les comunicacions, han fet impossible i inacceptable mantenir les barreres i les fronteres que separen la humanitat entre els que tenen dret a viure i qui no en tenen.

Antics i nous poders intenten deixar que aquest sistema de domini sobrevisqui enfortint les eines del patriarcat – armes, guerres, fronteres – contra l’avanç d’un “continent” que fuig (gairebé 60 milions de persones al món), mentre, d’altra banda , és cada vegada més evident la necessitat de construir un concepte de ciutadania que inclogui les condicions concretes i materials de vida que tenen en comú les persones d’aquest planeta, a més del reconeixement de les diferències individuals i col•lectives com a riquesa. No és un camí fàcil, es tracta de fer un gran treball, però cal començar. El pensament i l’experiència de les dones podrien contribuir eficaçment, gràcies al fet que històricament, durant mil•lennis, el nostre gènere ha hagut de fer front a l’exclusió i al no-reconeixement.

Creiem que cal, a més, desenvolupar una profunda reflexió per superar les barreres de les regles del sistema patriarcal, que encara es basen en un concepte de ciutadania “excloent”, lligades a una pertinença d’identitats i nacionalismes excloents, a les conseqüències dels quals assistim cada dia amb l’enfonsament del significat mateix d’Europa.

PDF